L'altre dia de pagès llegia a qualque banda –segurament per Twitter– que a les dones no se'ns permet expressar-nos de manera negativa si no és entre llàgrimes. I a mi, com a bona ploramiques, amb això em passen dues coses. La primera és que la major part de les vegades que plor no és de tristor com la gent pensa, sinó de ràbia. La segona, que quan no m'exprès bramant sinó amb contundència i fermesa, gener rebuig. Quan plor, faig pena. Quan no, faig por.
Llavors entr en disputa, perquè mai puc guanyar: si plor, em preneu per dèbil; si dic la meva enfadada i seca, estic perdent els papers. I això a un home no li passa. Però, per molt que em digueu quina és la manera correcta d'expressar-se, a mi me la bufa. A disgust dels altres, però sense cap mania, seguiré plorant i perdent els papers.