El liberalisme clàssic aparegué com la necessitat d'afirmar la inalienable dignitat i llibertat de la persona individual enfront de les formes de configuració social i estatal característiques de les monarquies absolutes, les quals la rebaixaven a la condició de «súbdit». Locke afirma que totes les persones neixen, conviuen i es reconeixen com a iguals amb independència de les consideracions relatives al llinatge, condició social o poder polític, econòmic o espiritual: tots compartim una mateixa naturalesa humana, i només aquesta és la font i el principi de legitimació dels drets i llibertats inherents a la condició mateixa de persona, i no pas unes o altres convencions mudables recolzades en la creença, la tradició, o l'autoritat. La Revolució Francesa del XVIII suposà un canvi de paradigma no tant en el món del pensament polític, que ja havia viscut l'experiència de la Il·lustració, sinó en el temps històric de la mà de la «novetat» que implicava portar les «Idees» abstractes a una praxis social transformadora orientada ara pels principis de «llibertat, igualtat i fraternitat». Ara bé, quedava clar que les institucions resultants de l'acció revolucionària no havien de suposar en cap cas un retrocés de l'acció política com a tal, sinó més tost al contrari: la dimensió política quedava més integrada que mai en la praxis ètica personal, i això per la via d'una ètica de la ciutadania democràtica que exigia a cadascú el desenvolupament de valors –autonomia, responsabilitat, solidaritat– que només es podien objectivar en el marc de les noves societats republicanes.
LA VIDA POLÍTICA COM A TAL no quedaria afeblida, sinó enfortida, i la mateixa constitució estatal requeriria d'una major implicació per part del conjunt dels ciutadans, la qual pressuposa la presa de consciència de la centralitat de l'activitat política –allò públic– relativa a allò que compartim, enriquint i no pas empobrint la «praxi personal». Com pot degradar-se, aleshores, el sentit originari de la paraula «liberal» en el context de la filosofia política? Quan oposar-se als abusos en l'exercici tirànic del poder estatal –atemptant, posem per cas, contra la vida, integritat o propietat de l'individu– es transforma en negació de la legitimitat del poder estatal com a tal, sigui quina sigui la forma històrica de la seva configuració. Es desconeix així la necessitat de regulació justa de la societat tant com de la dimensió social mateixa de la vida personal. Això s'acompanya ben prest d'una teoria motivacional de l'acció humana que només atén als interessos econòmics i a la recerca del benefici individual –afany de lucre com a motor de l'acció–. En aquest marc apareix la famosa fórmula de la «mà invisible»: de l'acció dels individus posats en recerca constant del seu benefici particular en sortirà el major benefici per a tots. No cal desenvolupar, posades així les coses, ni la mateixa consciència social, ja que el pretès mecanisme benefactor deriva de la sola «llei natural» que regeix els fenòmens socials.
LA llibertat política es pretén reduir a llibertat econòmica: almanco a la d'aquells que es poden constituir de fet en agents actius en tant que posseïdors del capital. Aquesta concepció es transforma en ideologia des del moment que perd de vista la perspectiva política com a tal implicada en la realització d'uns drets i llibertats –no de classe sinó universals– que pressuposen en ells mateixos la mediació social, per a la qual cosa caldria entendre primer –per la via de la presa de consciència– el marc polític i la justícia distributiva com la condició de possibilitat –objectiva, alhora que establerta entre tots– per al ple desenvolupament de la personalitat individual.