A la volta a peu de l'Illa feta l'any 1963, l'arribada a Son Bou va ser tot un descobriment. Passat Llucalari se'ns oferia una vista esplendorosa de la platja més llarga de Menorca, sense els dos hotels mastodòntics que hi ha ara -i per sort només dos, atès que la previsió era que fossin 12, al llarg de tota la platja, projecte avortat per mor de la crisi econòmica dels primers anys 70- però el que més em va impressionar va ser un petit recinte de paret seca que delimitava la basílica paleocristiana descoberta l'any 1951, quan els pagesos van fer notar l'existència d'una pedra en forma de morter, coneguda des de sempre, i mig enterrada. El notari Joan Flaquer i Fàbregues, responsable dels assumptes arqueològics menorquins, tenia la intenció de recuperar-la i dur-la al Museu de Can Mercadal, però la intervenció del capellà Gabriel Seguí Vidal va aturar aquest trasllat, adduint que podia ser que es tractés d'una pila baptismal. Efectivament, a la primera excavació, controlada per mossèn Fernando Martí i Camps, es va trobar la planta i es va protegir amb la paret que he citat abans.
Dos anys més tard, l'any 1965 es va fer una segona excavació dirigida ja per Maria Lluïsa Serra i Belabre, on es van trobar restes arqueològics d'una certa importància. Més endavant hi ha hagut dues excavacions més, els anys 1980 i 2022 totes a l'ombra dels conflictius hotelots. Avui la platja està pràcticament tota ella urbanitzada, amb serioses afectacions als aiguamolls, que enguany ha estat intervinguda per motius sanitaris.
Vull aprofitar per a citar a un dels caixers de les festes patronals menorquines. Es tracta de l'amo de Son Bou, del que no puc recordar el nom, home d'una gran elegància molt destacada, que va qualcar fins a una edat molt avançada. Jo el record as Castell, però també participava a les festes de Sant Joan de Ciutadella, segons consta al llibre «Menorca tot just ahir...» de Toni Vidal.