En el capítol anterior, el conseller de la cosa estava indignat amb aquests indígenes malcriats de l’Illa de Nord que arriben a la platja abans que els turistes per fotre i que ara organitzen abraçades col·lectives com a protesta per la massificació i la falta d’habitatge que l’acompanya.
Però açò només va ser l’aperitiu d’una llarga discussió sobre la visita del senyor Puigdemunt al territori controlat pels jutges espanyols, no els europeus. Mentre el conseller i l’assessor es mostraven enfurismats perquè l’homo no s’havia deixat agafar, na Nataixa defensava el seu vist i no vist com a demostració que ell i les seves idees continuen ben vius.
Per ambientar la cosa, el nostro espia, amb una toga que li anava estreta, es va fer passar per un d’aquests jutges que no apliquen les lleis del Congrés, de tal manera que va ser molt ben rebut a la conselleria, encara que tothom era conscient que no faria res de bo. I és que la gran cacera ja comença a fer figa.
Avui la jornada ha començat molt més relaxada, amb el conseller amb calçons curts, perquè som a l’agost i el rei i el ranxo que l’acompanyen ja han fet l’aparició de rigor a les Illes Tropicals.
L’assessor duia una samarreta ‘imperio’ per lluir l’espatlam que ha guanyat amb tantes hores de gimnàs, encara que ell li diu «gym». Na Nataixa anava ben escotada. I l’espia també hi era, reverenciat per tothom per la seva disfressa de turista francès que venia a comprar moltes finques.
Però la inesperada notícia que l’Illa del Nord s’estava inundant, va trasbalsar un dia tan tranquil.
- Mem -va exclamar el conseller-, ara que volia fer vacacions, es fot a ploure!
- Me sembla que hauria d’anar cap allà i fer-se una foto, conseller -va dir al punt en Juan Pelayo, posant cara d’assessor-. Pensi que les desgràcies sempre tenen la part positiva que els polítics es poden retratar amb els damnificats...
- I jo amb calçons curts! -es va lamentar el conseller.
- Me diven que la ministra ja hi ha anat... -va amollar na Nataixa, des del seu racó, com aquell qui no vol la cosa.
- Mem -va respondre el conseller-, no van poc a deveres aquests d’en Xanxes! Així és que haurem de frissar. Ja m’esteu cercant un passatge perquè jo també hi vagi.
- I la ministra ha dit -va continuar na Nataixa- que pensa que ha anat tan gros que l’Illa podria ser declarada zona catastròfica... Me pens que vostè hauria de pensar a veure què diu, conseller.
- Què trobes, Juan Pelayo? -va demanar el conseller a l’assessor, ben retgirat- Si la ministra ha dit que zona catastròfica, jo hauria de dir qualque cosa més...
- És de manual, conseller -va respondre l’assessor, que s’inflava per moments com cada vegada que se sent imprescindible-, vostè ha de doblar l’aposta. Ha de dir que hi afegirà una segona línia d’ajudes paral·lela.
- Però què t’emboliques? -va demanar un pel foteta na Nataixa- No les dona precisament la declaració de zona catastròfica, les ajudes?
- Nataixa, ets tu qui mos embolica, -va replicar maleit el conseller-. Si en Juan Pelayo diu que he de dir que ho dobl, diré que ho dobl. I avam si qualcú me du uns calçons llargs, que així no puc sortir a ses fotos -va afegir. Però a l’acte el turista francès se’n va treure uns de dins la maleta que traginava i els hi va oferir.
- Gràcies -li va dir el conseller, després de comprovar que eren de bona confecció.
- Me diven que ja té es passatge a punt -va intervenir en Juan Pelayo mentre manipulava el seu ordinador-. I tengui present que per anar bé, molta càmera, que ho passarem tot per la televisió nostra. I moltes fotos.
- Però conseller -va afegir na Nataixa-, abans que allà li demanin miri si els torrents estaven prou nets.
- Què vols dir, que és cosa nostra això de netejar torrents? -va respondre una mica sorprès el conseller.
- Sí -va respondre la secretària mentre se’l mirava fent un sospir de paciència.