No ha de ser la procedència el que hem de mirar quan el propòsit és condigne, sinó el fons i la coherència del missatge, avui no del missatger, ja que a aquest li correspon un vot de confiança quan les intencions que porta són nobles. I no sempre són nobles, en política, les intencions. Exemples, mil. Però avui no esmolaré la punta del llapis per a clavar-lo a ningú; simplement parlo que, fa pocs dies, el nou president de la Generalitat va prendre possessió del càrrec destacant que el seu gabinet és «transversal» i que aquest tindrà, com a denominador comú i entre altres coses, «els valors socialdemòcrates i l'humanisme cristià». Amén!
Potser aquests valors, socialdemocràcia i humanisme cristià, sols siguin una moguda de peça en l'escac polític, ja que aquests són arques on sembla que cap Noè no hi diposita el que vol salvar del diluvi de les urnes, ni calador on cap pescador tira les xarxes; i per això, pot semblar (malpensat que és un) que parla només pels qui volen escoltar aquesta credencial, als orfes d'uns polítics i d’una política on en aquest port manquen les arques, les barques i els pescadors que vulguin fendir tan embravits mars... Convergència s'ha transvestit. Unió ha mort. Ciutadans va perdre la brúixola, un milió de vots i els calçotets. El PP no està ara en una línia temporal adequada. Els comuns, menys encara. La CUP, pendent d'una assemblea per a organitzar una assemblea que posi data a una assemblea. ERC és meitat a «Madriz», meitat en estat de xoc. Aliança catalana i Vox juguen en una altra lliga (la Champions de la por)... i així un llarg etc. D'aquesta manera, llest, molt llest, ha sigut el que semblava el ministre de la son alhora que la reencarnació de l’innomenable «Sosoman». Trobar un espai propi en política, és una victòria (sempre parcial, és clar).
2 Però aturem un segon... Siguem crèduls o beneits i fem veure que mai no hem sigut enganyats pels polítics, ans posem-li a Salvador el preu del seu nom. Però primer, disculpeu-me la brevetat de les definicions que venen a continuació (no tinc més espai): Si la socialdemocràcia (resumint i mesclant molt) és allò que resava la «liberal» Revolució Francesa de ‘Liberté, Égalité, Fraternité’; l’Humanisme, segons la RAE, significa: «Doctrina o actitud vital basada en una concepció integradora dels valors humans»; i el Cristianisme es resumeix (sento l’esbiaix) en perdonar els afronts i estimar a qui no ens vol bé... Bé, doncs on és el problema? Que no som capaços de fer com en altres democràcies occidentals amb l'igualitarisme dels sistemes socialistes? Aquesta és una pregunta pels que s'hi autoanomenen. La resta no busqueu resposta, som al món vacu i solipsista del neoliberalisme.
Jo crec, però, que tanta litúrgia es pot resumir en una sola paraula. En una que engloba les que he citat en l'anterior paràgraf: La paraula és Cristianisme, puix aquest porta intrínsec els valors de la llibertat, la igualtat, la fraternitat, l'humanisme, la integració, el perdó i l'estimar. Però... serà lícit tot això en la frase d'un polític actual? Creïble? Factible? Permeteu-me que rebutgi la credulitat i el beneit que abans demanava, però ara negaré allò que deia de la punta del llapis, i el clavaré, mes sense furgar.
2 Comencem per la llibertat: Entenem com llibertat d'expressió la dels mitjans de comunicació subvencionats? La igualtat: És igual, davant la justícia, la dels rics que la dels pobres? La fraternitat: És la que reben els immigrants que arriben a les nostres costes? L'humanisme: És aquell que no admet pacíficament la discrepància, per exemple, etnoterritorial? La integració: És la dels joves en els mons laboral i de l'habitatge? El perdó: Existeix cap a aquells que no saben ni volen demanar-ne? L'estimar, és el del covard bastard que maltracta una dona? Estem enfora, o només m'ho sembla, de ser «a brotherhood of man» que deia John Lennon a «Imagine»? Crec que som més propers al que musicava el gran Bob Marley a «Redemption Song»: «How long shall they kill our prophets while we stand aside and look?» Humanitat diem que som. No cal recordar que no és el mateix la gent que les persones.
Ara bé, sempre ens quedarà la paraula, tal que el poema «Pido la paz y la palabra» de Blas de Otero. Ens aferrarem a ella com a un clau ardent, tot vigilants, això sí, que no estiguem davant d'una nova treta del portador d'aquesta, puix la saviesa popular ens recorda que «a gat escaldat, aigua tèbia li basta». Esperarem, com a Star Wars, que hi hagi una nova esperança (i que la força ens acompanyi!), puix feia molts anys que un polític no ajuntava en una mateixa frase les paraules Humanisme i Cristianisme. Al·leluia!!! Com sempre, serà qüestió de fe... en el «Salvador».