La meva primera excursió pernoctant fora de casa va ser devers l’any 1956, quan era aspirant a «boy scout», controlat per un dels 6 que ho van ser abans que noltros, 4 galifardeus, baix el control i supervisió de Fernando Alejandre Roig.
L’anada va ser bastant divertida, anant de Maó fins el pinar des Grau; una aventura primerenca.
Allà vaig aprendre un parell de coses, la primera que no és bo prendre el lloc a ningú. Açò vol dir que ben entrada la nit, vam sentir un trot d’un animal -no sé si ase, somera o mula- que donava voltes a la tenda on miràvem de dormir. Es veu que l’animal estava molest i ens rodejava insistentment.
La segona va ser que per a cuinar cal ser assenyat. En Fernando ens va proposar que cada un de nosaltres féssim una patata bullida emprant un plat d’alumini d’aquells que en deien «de soldat», posat damunt tres pedres i fent un foc de branquetes i caramuixes. Un servidor va pelar la patata i la va anar bullint sencera, sense trossejar, de manera que encara que anava donant-li voltes, el resultat va ser que parts de la patata estaven cuites i altres no. Me la vaig menjar rosegant les parts cuites i deixant les crues. Llisó apresa, en Fernando se’n fotia de jo, amb total «serietat».
L’any 1888 l’arxiduc Lluís Salvador diu que només hi havia una caseta a la zona del pontet, però l’any 1950 ja hi havia més de 40 vesins. Ara no ho sé, però són moltes més. I de barques i barquetes no en parlem.
Cap els anys 70 hi vaig anar amb certa freqüència i record una casa - ara està com abans- que destacava per tenir un cap d’home damunt l’enfront. Allà hi vivia un que havia estat un bon jugador de futbol dels anys 50, en Marcial Pérez, davanter centre de la Unió de Maó, que fins i tot va provar d’anar a jugar a Barcelona, però sense èxit. Més tard es guanyava la vida distribuint als bars de l’Illa, amb un «600», una marca de cafè: «Sorbito», avui desapareguda del mercat a Menorca.