En el capítol anterior, el conseller de la cosa de les Illes Tropicals encara no se’n sabia avenir que açò de tenir nets els torrents fos una competència seva. Una feina tan poc agraïda no semblava cosa d’un polític tan lluent com ell. Però arriba el dia que les veritats cauen pel seu propi pes. Sobretot quan cauen a la vegada 200 litres d’aigua per metre quadrat.
Per complicar més la cosa, aquell dia es nostro espia anava disfressat d’al·lota que vol llogar casa i no en troba perquè no arriba als 2.500 euros de sou. I a qui les immobiliàries li donen la solució de tenir parella, s’entén que estable. I clar, amb la seva política, el conseller només li podia dir que tingués paciència i es compràs una canya, per allò de «amb el temps i una canya...».
Però no es pensin que avui la cosa està més encalmada. Al contrari, encara s’ha complicat més. Ho explica l’espia, que ha arribat de bona hora a la conselleria disfressat de turista de l’Illa del Nord que ha llegit la carta publicada per una associació d’empresaris turístics.
Vestit com només es pot vestir quan es va de turista per la vida, es va atracar al conseller i es va posar a plorar en els seus braços mentre li manifestava com l’havia emocionat una frase de la carta, quan diu que els indígenes «l’estan esperant amb els braços oberts i amb el cor carregat de ‘carinyo’ per tractar-lo com a ca seva».
- M’he sentit tan estimat que he plorat d’emoció -li va envelar sense deixar-lo d’abraçar.
- És que noltros som així, estimam a tothom qui arriba -li va respondre el conseller mentre el convidava a seure al sofà i li deia a na Nataixa que li servís una camamil·la.
- Clar que si hagués vingut amb una pastera no el rebríem igual -li ha sortit de l’ànima a na Nataixa, a pesar de la puntada de peu que li va envelar l’assessor.
I es va fer un silenci molt llarg mentre l’espia, ben carxofat al sofà, remenava la tassa de camamil·la. És quan en Juan Pelayo fluixet fluixet es va dirigir al conseller.
- Conseller -li va dir-, avui hauríem de tractar un tema polític molt delicat i, com assessor seu, no me dona confiança que aquest senyor turista mos pugui sentir.
- Però què dius, Juan Pelayo? -li va respondre el conseller mentre li tocava suaument l’esquena- Tants anys convencent els indígenes que sense turisme s’acaba el món i ara et farà por aquest que hem arreplegat al despatx? Digues, digues tot allò que hagis de dir sense cap temor.
- Bono, és això de la cala aquesta de l’Illa del Nord, cala Porta o Porter o Portera, ara no ho sé -va respondre l’assessor-, que té un torrent encaparrat en anar per allà on li toca i no per allà on voldria el seu batle.
- Mem, ja hi tornam a ser amb aquest batle? -va exclamar el conseller- Fa quatre dies posant i traient roques grosses d’un aparcament que per paga me diven que no és seu i que és il·legal. Ensoldemà obrint i tancant la sortida a la mar de no sé quin prat, amb la merda que hi envia una mala depuradora escampada per tota sa platja. I ara...
- Saps què? -va continuar encara el conseller, més maleit que mai- Digues-li al president que tenim allà, que mai no me’n record què és de nom, que el faci quadrar d’una vegada. Perquè es diria que es batle borina massa i es president en canvi no es mou de sa cadira.
- Alerta, conseller -va replicar l’assessor abaixant encara més la veu-, que aquesta vegada es podria descobrir que també és culpa nostra... Li vam dir al batle que qui havia d’arranjar la cala era Madrit i que noltros no hi podíem fer res. Bono, allò que deim sempre quan van mal dades... I ell s’ho va creure entusiasmat.
- Què vols dir? -va replicar el conseller mentre es posava les mans al cap-, que també som noltros i no Madrit qui ha d’arranjar les platges quan s’espanyen? Quina merda d’autonomia!
Na Nataixa, que anava intercanviant mirades amb l’espia, se li va atracar i li va dir a l’orella:
- Ja ho pots ben veure, aquests no saben què es mangenquen.
- O ho saben massa -li va respondre l’espia.