Demà tornam a classe. Molts dels alumnes que ens disposem a cursar segon de batxillerat estem sobresaltats. No és pel fet de tornar a les aules, ni per retrobar-nos amb els nostres companys, sinó perquè aquest és el nostre últim curs.
L’estiu està arribant als seus darrers capvespres i això es comença a notar amb la partida de la calor. Els dies cada vegada duren menys, el que fa baixar les temperatures al final de l’ocàs. Prest podrem tapar-nos per dormir sense passar per aquella xafogor infernal de mitjans juliol o principis d’agost. L’estiu està arribant als seus darrers capvespres.
Què serà de jo durant aquest curs? Poden passar tantes coses durant aquests trimestres, les vacances de Nadal i les de Pasqua! Però tot i que he estat molt bé durant aquest tòrrid període, no puc evitar sentir les papallones d’il·lusió per tornar a la rutina de l’institut. I és que tot torna més interessant quan hi ha objectius i, anar a la universitat, em sembla un propòsit prou considerable.
Vull estudiar psicologia a Salamanca. Però per això és necessari obtenir una nota bastant alta, el qual em motiva a no deixar els deures per un altre dia o a no estudiar la nit abans de l’examen. Quan m’imagino com seran els pròxims mesos només puc pensar amb llargues estudiades, il·luminat per la càlida llum de l’escriptori, observant per la finestra de la meva habitació com els rajos de sol perden la seva vivesa.
Tinc moltes ganes de partir, de poder compartir pis i d’estudiar el que m’agrada. Tinc ganes d’aprofitar el temps per aprendre el que em prepararà per dedicar-me al que vull. Tinc ganes de sortir de la crisàlide que m’envolta com a una futura papallona.
Sempre ens han dibuixat l’etapa universitària com una de les millors en la nostra vida.
Però, per altra banda, la idea d’anar a viure fora, sense la calidesa de les abraçades d’un pare o d’una mare, o el fet d’arribar a casa i no sentir l’olor del menjar calent, fa una mica de por.
Com deia Alfred Hitchcock, «no hi ha por més gran que la que provoca una porta tancada». Però, per què el mestre del suspens afirmava això? Segons ell, darrere una porta tancada, al final d’un passadís fosc, s’amaga la nostra por més profunda. Aquesta incertesa és la que em turmenta: no saber què passarà fins a acabar els exàmens de selectivitat, no saber si podré accedir a la universitat dels meus somnis, ni si podré fer-ho amb els meus amics.
Però, per molt que vulgui saber-ho, aquesta porta roman tancada amb clau.
Soc conscient que hauré de dedicar el meu temps plenament als estudis i a preparar-me per obtenir els millors resultats possibles. Accepto el fet que hauré de renunciar a fer moltes activitats, com sortir els caps de setmana, dinars amb família o deixar de banda certes aficions. Però no hi ha recompensa sense esforç.
D’altra banda, hi ha un sentiment de contradicció que combat durament la motivació inicial per començar el curs. Els dubtes i l’angoixa per la pressió acadèmica fruit dels exàmens, els treballs i la temuda selectivitat, provoquen en mi un sentiment de vertigen.
Però, vulgui o no, m’hauré d’enfrontar a aquests reptes.
Al cap i a la fi, demà començam classe.