El nord d’Espanya ens pot atraure per la contraposició entre un paisatge planer i sec, a on vivim a Menorca, i la morfologia accidentada, des d’Euskadi fins a Galícia, predominant el verd a tot l’any. També ens pot interessar per la seva cultura, la gastronomia o per la seva gent. El cas de Santander, en concret, ens ofereix connexions especials, per l’afició a la vela i la seva esplèndida badia, que no té res a envejar, o potser una mica, al port de Maó. El més sorprenent, dins del seu paisatge de petites muntanyes a on s’estén una població organitzada en blocs i edificis aïllats amb una generosa vegetació, es la quantitat d’edificis culturals que podem visitar. La icona més popular de Santander és, sense dubte, el palau de la Magdalena, un edifici eclèctic disposat a dalt d’una muntanyeta que tanca l‘entrada de la badia, i on hi havia un fortí. Es va acabar el 1912, pagat per subscripció popular com a residència de la monarquia, i D. Juan de Borbón el va vendre a l’ajuntament que l’havia costejat, en 1977. Actualment és la seu de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo.
El passeig arbrat arran de mar que connecta el palau amb la ciutat és un entorn agradable, vorejat d’edificis historicistes, i amb extensions de la ciutat cap a la platja d’El Sardinero, entre construccions antigues i contemporànies. En direcció contrària cap al centre, destaca el volum ressaltat amb quatre torres al seu perímetre del palau de festivals, dissenyat a 1990 per F. J. Sáenz de Oiza, un controvertit edifici pel seu volum arran de mar i el seu cost, amb tres sales, la més gran per a 1.670 persones. A prop tenim el centre d’alt rendiment de vela, obra de Jerónimo Junquera, acabat al 1995, i més enllà apareix la silueta de l’edifici del club marítim, ficat literalment dins l’aigua. Ja tocant el centre històric, a prop de la doble catedral, amb un temple a la cripta i el més recent damunt d’ella, tenim el passeig de Pereda. El passeig forma part d’una interessant intervenció, el Centro Botín, amb dos volums maclats que es destinen a sales d’exposició, sales d’activitats i zona de bar-restaurant, i amb una volumetria fusiforme que s’endinsa cap a la mar com una balena saltant a l’aigua. L’edifici, de 2017, es obra de l’arquitecte italià Renzo Piano (premi Pritzker 1998), complementat amb unes superfícies escultòriques de Cristina Iglesias al paviment de la plaça confrontant que es va dissenyar conjuntament amb el centre d’art, soterrant la circulació dels cotxes.
Si mirem des del mar cap a la ciutat, de dins del Centre Botín, veurem a l’altre costat del passeig l’edifici Pereda, una peça historicista, característica de l’estil «montañés», com diuen allà, reconstruït a 1880 després d’un incendi que va cremar bona part de la ciutat, i compartimentat en dos blocs units per un gran arc central que dona accés al carrer posterior. Després de ser un hotel i un club de regates, va ser la seu del banc Santander, Ara està en obres, dirigides per David Chipperfield (premi Pritzker 2023) per adaptar-lo a una nova funció social i cultural, com a projecció de la imatge del banc cap a la ciutadania. I no s’acaba aquí. A la façana sud de la plaça, entre els dos edificis que hem comentat, una col·laboració entre diferents Administracions projecta convertir l’antiga seu del Banc d’Espanya en un tercer element cultural, com a secció del Museu Reina Sofía de Madrid.
Travessant una costa de morfologia interessant, tacada per poblacions importants com Castro-Urdiales, arribarem en uns 100 km a la conurbació de Bilbao, una ciutat gran, amb una zona cultural ben bé al mig del traçat històric, construïda de bell nou al solar que ocupaven antigament l’intercanviador de ferrocarrils i les drassanes, a Abandoibarra. La desindustrialització dels anys 1990 va permetre regenerar un barri fronterer amb la ria, a on tenim edificis de gran relleu, dins d’un pla d’ordenació que ha permès inserir un valuós conjunt arquitectònic molt interessant i radicalment contemporani. Un d’ells el conegut museu Guggenheim acabat el 1997 segons projecte de Frank Gehry (premi Pritzker 1989), i a prop d’ell, una torre de gran alçada que dialoga amb el museu, la torre Iberdrola, acabada el 2011 i projectada per l’arquitecte argentí Cèsar Pelli, especialista en gratacels. La torre substitueix un projecte anterior per edificar la Torre Foral, que la Diputació de Biscaia no va poder finançar. El contrast de la torre amb l’edificació clàssica dels edificis de l’entorn és radical, però l’ordenació amb generoses zones verdes dona coherència al barri. A la mateixa zona, amb façana a la plaça Euskadi, tenim el museu de Belles Arts, un edifici historicista ja ampliat, a on l’Administració ha iniciat una nova important intervenció a càrrec de Norman Foster (premi Pritzker 1999), afegint més de 5.000 m2 als 2.000 m2 que ara té un museu destinat fins ara, en bona part, a l’art dels artistes locals.
El primer centre d’art a Bilbao dels que hem parlat, el Guggenheim, va tenir un gran impacte de cara al turisme i al reconeixement de Bilbao com a capital amb una oferta solvent d’activitats i espais urbans innovadors. Més tard, Santander s’ha afegit a aquesta millora dels equipaments urbans. Altres ciutats s’han mogut en el mateix sentit. L’evolució manifestada a La Coruña, es un altre exemple d’un important procés de modernització de les ciutats del cantàbric. Procés que en tots els casos s’ha fet de mans d’empreses privades, però també amb una important i imprescindible acció per part de l’Administració, de cara a mantenir el patrimoni construït, complementat amb noves arquitectures amb opcions innovadores, i comptant amb els millors professionals per dissenyar les noves icones.
Efectivament, alguns dels projectistes tenen el premi Pritzker, potser el més prestigiós en arquitectura, concedit a Chicago, i que es dona en vida als arquitectes que hagin demostrat un alt nivell de creativitat en obres funcionals, de bona qualitat i amb projecció social.
Les ciutats del mar cantàbric ens mostren un camí de valoració del patrimoni arquitectònic, i de incorporació de la innovació en la construcció de la ciutat històrica, que hauria de ser un mirall a on copsar el que es podria fer a Menorca, amb la consistència del patrimoni monumental que tenim, no sempre en bon estat ni atenent les funcions urbanes que podria desenvolupar.