Aquests dies circula per la xarxa un vídeo que mostra dones de diferents països del món cobertes gairebé completament i la imatge de cadascuna es compara amb el vestit tradicional d’aquell indret, el qual no té res a veure amb l’ocultació a què els burkas, els xador o els nikab (diferents versions del vel) les sotmeten. Països com Yemen, Irak, Iran, Índia, Marroc, Pakistan, Algèria, Kazajstan, Afganistan, Malàisia, Cabília... imposen, ja sigui per religió, cultura o tradició, el vel a les dones i, aquelles que s’hi rebel·len, pateixen la conseqüència social o repressiva dels estats. A l’Irak, el cant de les dones no pot ser escoltat, tenen prohibit cantar. És més, fins a un 40 per cent dels estats de tot el món tenen alguna restricció legal perquè les dones puguin ser propietàries i a 104 estats (més de la meitat del total) hi ha lleis que impedeixen a les dones fer determinades feines. Són dades actuals, 25 anys després que la Conferència de l’ONU pels drets de les dones reclamés als governs del món la igualtat real.
Quan algú qüestiona la necessitat de lluita del moviment feminista, un moviment que té vocació universal i que no distingeix demarcacions, basta mostrar-los aquestes dades per desmuntar la teoria negacionista. Massa vegades són les pròpies dones que, fagocitades pel patriarcat, llencen aquests discursos sense cap empatia cap a les seves iguals. El principi de sororitat ens hauria d’imbricar a totes en un mateix clam, però la realitat és complexa i a voltes un avenç s’acompanya de diverses regressions. Tanmateix, aquestes publicacions que corren per la xarxa ajuden a despertar espurnes de consciència, ja sigui per obrir ulls nous o refermar els que ja hi veuen.