En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals tenia molta frissera per anar a la convidada del president del Parlament d’aquelles illes, que volia agrair als amigots que a pesar de la seva malcriança li han mantingut el càrrec i el sou. Així ell content i estarrufat, i el govern, que si aguanta és perquè ell i els seus l’estalonen, encara més. És com un miracle: com més enfrontats diven que estan, més amics són.
Així és que el conseller aquell matí disposava de poca estona per perdre el temps fent política. En un no-res va suprimir la Llei de Memòria Democràtica i va liquidar el problema de la falta d’habitatge, assegurant que compraria qualque solar per fer pisos socials. I va partir cap al convit mentre es fregava les mans pensant en la picada amb què sempre solen acabar aquests actes.
L’espia estava ben repapat al sofà del despatx gràcies a la seva disfressa de venedor de cases de luxe que plora perquè ja no se’n venen tantes. Però va estar a punt de saltar quan va sentir que ara volien plantar la bandera, la bona, clar, a totes les escoles, com en aquells temps que cada matí hi cantaven el «cara al sol». Na Nataixa també es va indignar.
Avui al despatx hi ha nirvis, provocats per les guerres internes a l’altre partit del conseller. I no ha ajudat a calmar-los la disfressa de l’espia, que s’hi ha presentat de bon matí vestit de diputat dissident precisament d’ells. Com que ha dit que es venia a refugiar dels atacs dels seus companys, que el volen fer dimitir de portaveu, el conseller l’ha rebut amb els braços oberts.
- Entra, entra «companyeru» -li va dir, però a continuació es va embolicat de mala manera-. Pensa que aquí sempre tindràs refugi i si vols canviar de partit i venir amb noltros, millor encara. Vull dir amb noltros noltros, que no som voltros però que també ho som, tu ja m’entens.
Però la cara de mareig amb què el mirava l’espia el va fer desistir del discurs. Així és que el va deixar assegut al sofà i va anar cap a na Nataixa per desfogar-se. «Aquests -li va dir ben fluixet- molta pàtria, molta pàtria, però tot lo dia es maten entre ells».
- Conseller, conseller -va exclama en aquell moment en Juan Pelayo, l’assessor, mentre entrava per la porta d’una revolada-, li acaba d’arribar una carta del malvat president del «gobierno». En Xanxes!
- Ui -va replicar el conseller amb cara de pomes agres-, amb aquest no hi puc tenir relacions, que m’ho ha prohibit el meu superior, el senyor Fijó.
- Però és que diu que vol rallar amb vostè dels doblers que l’Estat envia a les Illes Tropicals -va continuar l’assessor, a qui se li travaven les paraules de tanta excitació-. I diu que li vol fer una bona oferta, d’aquelles de final de temporada.
- Idò hi hauria de rallar -va intervenir na Nataixa, mentre oferia una copeta de palo del bo a l’espia-, que fins ara, governi qui governi a Madrit, a aquestes illes sempre mos foten la cartera.
- Mal que mal -es va atrevir a dir l’assessor amb por que el conseller li envelàs una cadira pel cap-, potser na Nataixa té rahón. Pensi que, en proporció, som la comunitat que rep més pocs doblers de l’Estat a canvi dels que li pagam. És que bonibé mos els foten tots!
- Mem -va replicar el conseller-, tot això ja ho sé. Però és que si rallàs amb en Xanxes dels doblers que haurien de rebre i no reben aquestes illes, estaria reconeixent que també en pot rallar amb Catalunya. I això mai! -i va començar a donar cops de puny damunt la taula.
- Ai, conseller -va continuar na Nataixa, ara ben seria i plantada davant seu-, però vostè no ho veu que és un escàndol que aportem tant i rebem tan poc? Encara més poc que Catalunya, que també és escandalós com l’han tractada sempre.
- Però el senyor Fijó -va respondre el conseller sense amagar els seus dubtes- diu que no hem de rallar amb en Xanxes per res del món... Que seria com reconèixer que parlant la gent s’entén i això anaria en contra de la nostra política de traca valenciana.
- Però conseller, no li faci tant de cas a en Fijó aquest, -va replicar na Nataixa-. Que no ho sap que també escampa que el senyor Xanxes ha provocat un cop d’estat a Veneçuela? I tothom que té cervell entén que és una mentida com una casa.
- Un bon picarol, tens tu, Nataixa -va respondre el conseller davant de tantes veritats. I se’n va anar al lavabo.