Quan arriba setembre, se’ns obre un horitzó diàfan anomenat curs escolar. La inèrcia del començament sempre situa en escena el debat educatiu i, en ell, hi ha irromput amb força un nou agent: el telèfon mòbil. Amb el pas de pocs anys, els mòbils s’han convertit en potentíssims altaveus que competeixen –i a vegades entren en conflicte– amb allò que podríem dir ‘fonts tradicionals’ d’aprenentatge (escola o família).
Recentment, la Conselleria d’Educació i Universitats ha donat a conèixer un document de referència per a la regulació sobre l’ús dels telèfons mòbils als centres educatius. El punt de partida de la proposta són les dades aportades per alguns estudis que justifiquen un creixent ús per part de menors d’aquests dispositius; en concret, s’assenyala que el 90 % dels menors de 13 anys ja disposa de mòbil. A mode de síntesi, el document d’Educació prohibeix l’ús de dispositius mòbils a centres d’educació primària i el condiciona a situacions molt particulars i justificades a secundària i postobligatòria. Balears es suma així a altres comunitats autònomes que ja tenen en vigor propostes versemblants.
La iniciativa de la Conselleria no sols evidencia el problema de l’ús dels mòbils a les escoles sinó també, de manera indirecta, les dificultats que tenen els docents per fer front a aquesta problemàtica. De poc a ençà, molts centres educatius ja han anat desplegant mesures en els seus reglaments de funcionament per fer contrapès a l’ús reiterat de mòbils a les seves aules i passadissos. En general, aquestes iniciatives han avançat amb més dificultats que encerts. No és una tasca fàcil. De fet, a mesura que ens endinsam en la dècada dels anys 20, les xifres d’hores d’ús de pantalles petites van augmentant entre els adolescents. Segons el darrer Informe sobre addiccions compartamentals (2023), entre setmana els joves d’entre 14 i 18 anys estan una mitjana de 5,36 hores diàries (des)connectats i, aquesta xifra, s’enfila fins les 6,97 hores diàries els caps de setmana.
Amb aquesta realitat, són poc discutibles les mesures que limiten, que regulen o que prohibeixen l’ús dels mòbils, més aviat esdevenen adequades i necessàries, si bé s’haurien de complementar. Limitar, regular o prohibir activitats potencialment additives a l’escola i no fer-ho a fora és com buidar un bassiot quan plou. Redueix a una categoria de ‘contenció’ la feina que es fa a les escoles. Com han fet molts països de la UE, urgeix estendre el debat a l’esfera social, més enllà de l’escola. En paral·lel, aquestes mesures de restricció, s’haurien d’alternar amb programes valents de benestar digital que propiciessin una coexistència sana i tranquil·la d’aquesta generació de joves amb unes pantalles que, tanmateix, ja seran part per sempre del seu ecosistema.