A Menorca hi ha una prevalença propera a l’un per cent de criatures afectades per l’estil de criança sense afecte. Són infants que, pràcticament no tenen expressivitat emocional, evidencien un greu retard motor i mental, permanentment trists i amb molt poca activitat, semblen no tenir cap interès, quasi sempre repeteixen el mateix i solen tenir alguna obsessió, etc. (No solen tenir a veure amb infants amb TEA)
Aquí en teniu un exemple.
Fa uns anys, el tercer dia d’escola em telefonà una mestra de la classe d’1-2 anys: «Hauries de venir. Hi ha un fillet un poc estrany». Em vaig trobar un infant amb un quadre abandònic. Es mantenia indiferent. No evidenciava ni rebuig.
Amb el centre acordàrem implementar un dispositiu de maternatge: la tutora podria tenir una atenció plena a en Pau. En quinze dies es reorganitzà l’escola.
Els nadons no poden sobreviure en un entorn amb indiferència. La seva maduració depèn directament de la comunicació plaent que aconsegueixi trobar. Les tendreses, la sincronització emocional, la connexió corporal plena, etc. conformen l’entorn maternant exterior al cos de la mare.
Els nadons només són capaços d’ordenar els gestos vinculats a l’alimentació. És l’oportunitat amb què s’embasta l’amorosia de la cura. Calia que la tutora s’activés emocionalment perquè, per exemple, en l’alimentació es donés la connexió íntima pel plaer que sent qui ingereix i la plenitud que sent qui fa la donació de l’aliment. La tutora, amb atenció plena, podia sincronitzar la seva vivència i la de l’infant, possibilitant-li la delícia de l’experiència amorosa que només és creïble quan la delectança és recíproca.
En aquestes dinàmiques, per sincronia, l’infant anà descobrint l’expressivitat de la mestra compassada amb el seu ritme, la dolçor de la veu, la tendror del seu maneig corporal, la franquesa de l’acolliment a la seva falda, etc.
Mestra i infant es mantenien units durant tot l’horari escolar. Amb cada gest n’Anna trenava comunió. La seva unió esdevenia prou profunda que encetà el camí de la intuïció recíproca.
Arribats a aquest punt en Pau encara no havia assolit cap grau de regulació corporal ni sabia que podia emetre missatges dirigits a algú. Sense consciència d’interlocutor i sense regulació corporal qualsevol situació d’inquietud es convertia en agitació descontrolada i por sense límits. Llavors n’Anna, convertia la seva falda en un niu protector i, abraçant-lo amb bondat, li transferia placidesa.
A en Pau cada dia li semblava més bonic tot el que li arribava de n’Anna. Com dos enamorats, l’infant començà a fixar-se en el significat dels gestos i molt especialment de l’expressió facial, les magnituds contingudes a la mirada, algunes significacions que viatgen en la veu... Les neurones espill van començar a fer la seva feina: per imitació, va anar implementant significació a la seva gestualitat, a la veu, a la mirada, etc.
La mestra solar així li desvelà que existeix el desig!
N’Anna començà a transferir als objectes les mirades i els gestos de complicitat de les dinàmiques d’alimentació i de cura. Els objectes començaren a ser missatges entranyables d’anada i tornada. Per evolució natural començà a tenir apetència d’explorar. Hi havia un món més enllà d’ells dos.
Avui en Pau ja ha superat l’educació secundària.
El maternatge és una estratègia de rescat més antiga que l’anar a peu. Massa sovint l’argumentari institucional d’uns i altres el fa impossible. Hi ha qui prefereix parlar d’objectius reeducatius implementats amb estímuls. Tanmateix, quan el que falta és amor només amb l’amor es repara. No tot el que es fa amb bona intenció és amor. Sense un cos experimentat en la bondat cap conquesta evolutiva és possible.
De la família només he fet una pinzellada. Un altre dia compartiré com la família va ser clau en el procés de rescat.
Una vegada més, ja ho veis, les mestres en concret són increïbles.