Dilluns passat va fer un any de l’esclat de la guerra d’Israel contra el poble palestí. Un any d’uns atemptats terribles i injustificables per part de Hamas. Un any d’una contra-ofensiva desproporcionada i genocida contra la població civil palestina per part del govern israelià. Un conflicte que, lluny de minvar, s’ha extès a l’Orient mitjà i està agafant dimensions descomunals. Tot plegat, sota la mirada inoperant de la comunitat internacional. La mateixa mirada inoperant que ha girat els ulls durant dècades a l’apartheid, la usurpació i la violència contra el poble palestí.
Un any, en el qual la franja de Gaza i Cisjordània ha patit un col·lapse econòmic total, amb una taxa d’atur que arriba al 80 per cent. 33 dels 35 hospitals destruïts i tancats. 350.000 pacients en risc de mort per manca d’atenció mèdica. 332 escoles i 116 universitats destruïdes. 300.000 estudiants han perdut el dret a l’educació. 11.000 persones a presons israelianes, de les quals 355 són infants. Al voltant de 400.000 habitatges total o parcialment destruïts i inhabitables. Més de 40.000 persones assassinades, el 40 per cent dones i infants. 20.000 infants han nascut en condicions inimaginables i cada dia 37 fillets perden les seves mares…
Un any, que ha produït aquestes xifres esfereïdores i, de moment, res no canvia. Em demano com un poble que va patir tant reprodueix comportaments tan similars…, i no ho puc entendre. Cap on va la humanitat?