Haurem de cercar en la història exemples de com crisis enormes se solucionen amb canvis substancials, després d'anys d'omissions, estudis i recances que impedeixen que brotin els canvis imprescindibles.
Com és possible que encara seguiguem amb retards de dos anys en les llicències? Fa dècades que els col·legis d'arquitectes i arquitectes tècnics es brinden per agilitzar-les. Des de la publicació de la llei de contestar amb 3 mesos les sol·licituds de llicència, els ajuntaments l’han incomplerta i ho saben (amb part de responsabilitat estatal). Com s'anomenen les infraccions de llei reiterades i amb coneixement ? Delictes? Prevaricar…? No, no és una exageració. El mal al bé comú causat per tanta incapacitat és molt superior a les infraccions que porten molta gent a la presó. L'única diferència és la nul·litat del sistema d’exigir-se justícia a si mateix.
Tots els canvis per facilitar l'accés a l'habitatge són ben arribats. Els que escrivim sobre el tema preocupats des de fa temps ens dolem que arribin sempre tard, quan les evidències els reclamaven molt abans.
Hauríem d’admetre altres evidències que entretenen com falses esperances:
Era més que previsible que la solució no arribaria del banc dolent, ni dels grans tenidors. Açò només ho podria aprofitar un tipus d'estat autènticament progressista i una tradició legislativa molt diferent de l'actual, que està fonamentada en la defensa de la propietat. Grans capitals, propietat privada i estat burgès són mals components per a algunes solucions. Abans sempre succeeix que l'electorat o la justícia classista acaben atorgant la decisió a interpretacions conservadores per impedir-ho.
Els milers d'habitatges buits o dedicats al turisme, poden ser una solució? Només parcial. Molt parcial, no ens empanem amb una altra redempció falsa. Ho impedirà una demanda de vacances en auge, compradors estrangers i una dependència del sector general i arrelada. I la localització de les segones residències en les urbanitzacions sense serveis urbans.
Cal posar tota la normativa en sintonia i categoria d'orgànica, i convertir l'accés a l'habitatge en dret prioritari, sometent gran part de la resta de normes que en aquests moments són menys importants. No serveixen garantismes extrems burocràtics, ni favoritismes de sòls institucionals inerts, ni capritxos elitistes de càrrecs i responsables benestants en les interpretacions de l'urbanisme social que afecta els de baix.
Oblidar-se d'una vegada que els habitatges públics hagin de salvar la situació. Que facin molt, però no esperem. La solució només pot venir de la capacitat enormement major de la societat: empreses, individus i individus actuant agrupadament. Seria bo posar-hi moltes facilitats.
Propostes d'un ignorant, però preocupat per un tema que és un llastre quotidià, que malmet la justícia social d'aquesta democràcia, i que frustra expectatives bàsiques.
Sistema de llicències a càrrec d'un tècnic de la propietat i d'un tècnic dels col·legis i d'una comissió ciutadana encarregada d'exigir els 3 mesos de termini. Mai que el supervisor del termini sigui el mateix ajuntament. Reduir els informes jurídics als estrictament necessaris i externalitzar el servei d'acord amb el col·legi d'advocats, quan manquin juristes als ajuntaments. Hi ha tota una tradició d'externalitzar informes jurídics quan ha convingut.
La tendència de poquíssimes persones per habitatge és un luxe en aquests moments. Tenim habitatges poc aprofitats. Invertir doblers públics incentivant qui comenci a compartir, subvencionant l'ús de més persones per habitatge (una subvenció que sí arribaria als modests). Si milers d'habitatges unipersonals passassin a ser un poquet més compartits (no sobreocupats) a canvi d’un pagament estatal, molts joves i majors trobarien llar.
Implantar les accions locals de cercar, habilitar i llogar i garantir habitatges i solars desaprofitats. Els agents locals coneixen molt més que els organismes distants.
Afavorir la fabricació i implantació de mòduls d'habitatges industrialitzats, encara que sigui parcialment, una «Ikea» de la construcció. Una potent activitat industrial nova (subvencionada o ajudada com la reconversió energètica), que pot ser de qualitat, més barata, més ràpida i generalitzable. Però ni ajuntaments ni altres institucions han de ser un obstacle un altre cop. A l'inrevés: aportar solars, agrupar demandes…
Creació de sòl urbà i parcel·les amb mecanismes simplificats, aprofitant dotacions i infraestructures ja existents per a un costat de carrer o de carrers adjacents, i postergant altres dotacions no fonamentals.
La manca d'empreses de construcció (i el cost) en alguns territoris s'haurà d'ajudar facilitant la mobilitat d'aquestes empreses quant a residències temporals i amb més professionals immigrats.
La promoció escassa d’habitatge barat per preus poc rendibles exigeix un tipus de promotors que no cerquin exclusivament guany empresarial. Afegir milers de particulars a la promoció. Fan falta l'aval públic de crèdits de particulars i grups autopromotors ajudats per entesos. En el passat tot açò ha existit i funcionava.
Les possibilitats de solucionar el problema, l'interès i la capacitat són fora de les institucions, admetem-ho. L'administració no pot ser el subjecte principal, si fos intel·ligent se centraria en corregir els seus propis obstacles i en ajudar.
Qualcú pot trobar exagerades aquestes propostes, no ho són. El que és exagerat és el perjudici causat per l’habitatge a vides senceres.
Però sobretot fa falta la humilitat de reconèixer que l'actitud i les aptituds dels qui han decidit fins ara no han estat a l'altura de la injustícia que s'ha comès en l'habitatge dels més comuns.