En el capítol anterior el nostre espia va ser el gran protagonista. Es va fer passar per kefe d’aquests hotelers de les Illes Tropicals que juren i perjuren que la percepció de massificació turística que tenen els indígenes és «errònia i perjudicial». O sigui, que per anar bé encara n’haurien de venir molts més.
El conseller de la cosa el va rebre amb els braços oberts i amb una estora vermella que ni a Hollywood la posen tan grossa. I va renegar d’aquestes fotudes manifestacions d’indígenes, maleits contra els hotels amb encant i els pisos turístics que els expulsen dels seus pobles i ciutats.
Ja comprendran que açò va provocar un debat encès amb na Nataixa, a qui el conseller ja fa estona que hauria despatxat si no fos perquè va fer oposicions i té assegurada la plaça de secretària. Per paga l’homo va voler fer valdre el seu projecte de llei de lloguer segur, que si ha de resoldre qualque problema no serà els de tots aquells que tenen un sou magre.
En la història d’avui sembla que els ànims estaven més encalmats i l’espia ens explica que va trobar el conseller amb els peus damunt la taula i xiulant una cançó d’aquelles que a l’escola feien a cantar als al·lots, cada matí, en els anys de la postguerra. I és que l’altre partit seu se li empelta.
- Avui estic content i agraït, Juan Pelayo -va dir el conseller al seu assessor-. Ja tenim mig aprovats els pressupostos de les Illes Tropicals. I gràcies a qui? gràcies a qui?
- Gràcies a l’altre partit nostro, que no governa però sí que comanda! -va contestar en Juan Pelayo, convençut que trauria un aprovat amb nota.
- Així és! -va replicar el conseller mentre picava de mans- Feim veure que ja no anam junts, però mantenim el seu president del Parlament i per davall feim tot allò que demanen, que són coses bones per a tants d’amigots comuns com tenim.
- Vol dir la supressió de l’impost de patrimoni a la gent rica? -va dir na Nataixa mentre feia l’ullet a l’espia, que avui havia fet l’esforç de tornar-se a disfressar de moscard, per més que cada vegada li costa més de volar.
- Clar que sí -va dir l’assessor sense cap rubor-. I la supressió de la llei de memòria democràtica i la introducció de la segregació lingüística a les escoles, i...
- Atura, Juan Pelayo, atura -va intervenir el conseller-. Tampoc no és qüestió que ho anem explicant tot. Que encara se mos esvalotarà el personal.
- Però, conseller -va replicar l’assessor-, però si ara els tenim a tots distrets amb el serial de n’Orejón, quin oi. I els jutges que més estimam cada dia estrenyen més en Xanxes.
- Mem -va respondre el conseller-, però això de n’Orejón no durarà tota la vida. I en Xanxes s’escorre com una anguila i encara queda molta legislatura. La meva preocupació d’avui són les notícies que m’arriben de l’Illa del Nord, que encara la podríem tornar a perdre -va afegir, mentre intentava esclafar un moscard que l’estava rondant.
- Ai conseller -va exclamar na Nataixa que ja havia vist que l’insecte era l’espia-, si ja no en queden de moscards i un que n’hi ha, l’impacienta precisament a vostè -i es va posar a riure.
- Estàs de broma, tu -va respondre el conseller, malhumorat-. Però avam, Juan Pelayo, què succeeix a l’Illa del Nord, que la cosa no va ni amb rodes? Que no li cantes la canya al president aquell que tenim allà, que mai no me’n record què és de nom?
- Potser ho diu perquè sembla que estigui una mica aturat... Bonibé no fa ni malifetes -va insinuar l’assessor, sense dir el nom del president en qüestió, perquè en aquell moment ell tampoc no se’n recordava.
- A jo m’arriben notícies que ho té tot empantanegat -va replicar el conseller-. La limitació d’entrada de cotxos, que fins i tot noltros hem beneït per calmar la cosa, o la saturació de barques. I és que per no saber, no sap ni llogar una barca per protegir la posidònia, ni quanta gent hi ha a les platges a l’estiu...
- Però hi continua fent més aparcaments per veure si rebenten -va afegir na Nataixa, que ara observava amb preocupació que al moscard li costava alçar el vol.
- Sort que bonibé tot ho decidim des d’aquí -va sentenciar el conseller.