Seria la restauració i rehabilitació de l’Illa del Rei un miracle? Pregunta interessant, veritat? Però així és com vam qualificar aquest projecte prodigiós, un diumenge fa poc, durant el berenar final que celebren conjuntament voluntaris i visitants, aquests sempre entusiasmats, en Pere Jaume Bosch, en Miquel Sintes i jo per l’alegria que s’hi gaudeix.
«Un esdeveniment inexplicable, extraordinari, meravellós que s’atribueix a intervenció divina», és la definició que he trobat en el diccionari del concepte de miracle.
Segurament apel·lem a una intervenció divina quan no sabem l’explicació d’un fenomen rar o extraordinari. I molts miracles del passat avui tenen explicació científica, per exemple un arc de Sant Martí, un llampec o un terratrèmol.
Hi hauria alguna explicació científica per entendre com s'ha originat un fenomen tan poc comú com és la concòrdia d’un bon grup de voluntaris que diumenge darrere diumenge durant 20 anys segueixen dedicant-se a les labors de restauració i manteniment d'un hospital naval militar de més de 200 anys d’antiguitat, abandonat i esfondrat i a damunt s’ho passen bé fent-ho? Seria això un miracle? Hi ha hagut alguna intervenció divina que expliqui aquesta exitosa concòrdia? Fa falta recordar que la falta de consens és la tònica habitual en les relacions humanes? Des de les moltes parelles que se separen, les dissensions entre veïns, els conflictes entre polítics i sobretot l’escalada bèl·lica de l’actualitat? En canvi a l’Illa del Rei després de 20 anys seguim contents treballant plegades.
Hi ha manera d’explicar aquest miracle d’una manera racional?
Segurament un dels motius més important de desavenència és la denominada pulsió jeràrquica. Estem impulsats per una tendència, que segurament compartim amb la resta de primats, de marcar la nostra posició jeràrquica dintre d’un grup o col·lectiu. Tothom volem manar i dirigir els altres, tothom sabem com cal fer les coses. No obstant ser un bon líder precisa de d’una sèrie de requisits, ordre mental que posi ordre en els altres, capacitat d’organització, intel·ligència i tracte cordial cap els subalterns. Sabíeu que en les colles de macacos, el líder no és ni el més ràpid, ni el més fort, ni el millor caçador, ni el més intel·ligent, sinó el que sap crear aliances? Veiem que crear aliances és la manifestació més elevada de la intel·ligència, doncs creant aliances tens al teu costat el més fort, el més ràpid, fins i tot el més guapo i divertit. Sempre la suma d’individus té més força que aquests separats. No és així?
La figura del nostre líder, en Lluís Alejandre compleix sens dubte amb excel·lència tots aquests requisits. I encara que hi hagi alguna que altra desavinences entre els individus d'una altra posició, el seu lideratge és acceptat gratament i «voluntàriament» pels voluntaris.
A més i sensatament la nostra participació dominical només és d’un parell d’hores. Què passaria si passéssim junts més estona? (Un somriure malèvol, per favor).
Però hi ha un altre motiu, potser més transcendental de concòrdia, i és la manca d’afany de lucre. El que ens mou a participar diumenge darrere diumenge no és cap interès personal ni dinerari, sinó la desinteressada col·laboració en un projecte magnífic, en una illa preciosa, plena d’història, enmig d’una rada preciosa, totes plegades simplement amb l’afany d’aportar allò millor de nosaltres mateixes.
Aquí hem après que donar generosament proporciona alegria. I això és un miracle. (Un altre somriure de complicitat aquesta vegada).
Serà veritat que aquest miracle es podria replicar en qualsevol altre indret en un món trasbalsat?
Vull pensar que és el missatge que s’emporten els nostres entusiasmats visitants. (Un somriure final).