Com si fos un acudit d’aquells de l’Eugenio, els països del sud d’Europa, sinònim de la crisi de la zona de l’euro fa tan sols una dècada, s’han convertit ara en els motors de l’economia europea. Viure per creure. Segons el Fons Monetari Internacional, d’Espanya s’espera que creixi un 2,7 per cent aquest any i de Grècia, un 2,2 per cent. Portugal s’alenteix, però el seu ritme es manté per sobre de la mitjana de la zona de l’euro, probablement a l’1,7 per cent el 2024. Fins i tot Itàlia ja no és el país problemàtic que era abans.
En canvi, és l’eix francoalemany el qui ara pateix. Els alemanys pateixen de valent amb el cost de l’energia i l’economia alemanya fa dos anys que està estancada, mentre que a França, s’espera que el producte interior brut creixi només un 1,1 per cent enguany. Són dades que llegeixo a la premsa econòmica i que dibuixen una foto macroeconòmica que sembla impossible però és la que és.
El turisme i la immigració dopen la nostra economia per situar-la al pòdium. Noranta milions de visitants són molts i les xifres d’atur estan en mínims tot i que ningú vol fer feina i els sous no donen per independitzar-se. Aquesta és la gran contradicció que ens toca viure quan ens diuen que som el país que millor va, però tenim la sensació que la gran majoria han de fer mans i mànigues per arribar a final de més. Com reflexionava l’altre dia l’economista Jordi Gual al diari «Ara», el missatge oficial és que el país va bé, però molts ciutadans no ho noten i això erosiona la confiança en els poders públics perquè aquest creixement macroeconòmic oculta que les classes mitjanes s’estan empobrint, potser no en termes de renda, però sí en riquesa.