Qui segueixi sa meva humil trajectòria literària sap que no som arbre de fulla perenne. Sempre he dit que no estic segur de quasi res, per açò he après a dubtar i desconfiar abans de dur-me a sa boca es caramel des desconegut. També sé que qualcuns esperàveu que em posicionés sobre sa temàtica que suggereix es capciós títol de s’article. Idò sí, he escrit i torn a escriure en català, però també ho he fet i seguiré... o seguiria (en condicional, veureu per què) fent en menorquí. De fet, es meu segon llibre, «Vessut Enderrossall» de 2019, està escrit en aquesta modalitat. S’anterior, «Orgullós Titella» de 2014, i es posterior, «Radical Insinuació» de 2024, només inclouen trossos escrits en sa nostra modalitat. Però és que hauríem de tirar sa vista enrere per saber quins van ser es llibres anteriors escrits en menorquí. N’hi ha uns pocs de posteriors. Es per què pas, primer de català a menorquí i després de menorquí novament a català, ho exposaré avui, no sense dir que ses dues opcions són estimades per qui us escriu, encara que una sigui més pobra que s’altra.
Vaig passar a sa literatura menorquina per mor d’uns premis de narració en aquesta modalitat, cosa que em va despertar sa curiositat per sa nostra, creia, oxidada manera d’escriure. Llavors vaig dir, i ho mantenc, que per defensar lo nostro no era necessari atacar allò d’altri... i no sabia, quan ho deia, que estava afirmant cosa molt similar a lo que Mestre Joan Benejam va escriure dins sa seva immortal «Ciutadella Veia»: «No cerqueu en aquests records fondo d’aversió de cap casta, ni pintura ni vernís que no sigui de bona llei». Òbviament, no se’m va escoltar. De fet, he tocat amb ses mans que qualcuns que diuen defensar una llengua, ho fan atacant a una altra; i, al revés, exactament igual. Mos volen fer creure que una de ses dues opcions és il·lícita i que s’ha d’arraconar fins a fer-la desaparèixer? Aquí no me trobaran.
Només hi ha un motiu pes qual torn a escriure en català, i coincideix també amb lo dit per Joan Benejam a sa mencionada obra mestra -ho va clavar amb més de cent anys d’antelació-: «Escrivim aquests Recorts en sa nostra llengu, ó lo que es diu en plà, perquè tot ha passat á ca-nostra y tot té s’aire de se nostra terra; pero con que devegadas mos trobam amb falta de paraules menorquinas per poder espresar es pensament, acudirem á se llengu catalana y colque vegada á n’es llenguatje de Castella. Som pobres, ¿y que hi farem?». (Aquest paràgraf va desaparèixer després de sa «Ciutadella Veia» original de 1909). Lo que apuntava aquí, s’il·lustre pedagog, és que sa gramàtica menorquina, anterior o no a sa catalana, no és tan rica ni està tan actualitzada. Per solucionar açò, avui, molta feina haurien de fer es filòlegs, es historiadors i es experts en sa matèria amb sa morfologia, sa fonètica, sa filologia, s’etimologia, sa sintaxi i/o es lèxic menorquins, ja que molt, més que oxidat com creia, està caducat, obsolet, no apte (si no és acudint, com deia es Mestre, a sa llengua catalana). De fet, igual és lògic, perquè es precursors de sa llengua menorquina són morts fa anys, segles... i es veu que no hem tingut temps d’actualitzar sa seva feina... amb comptades i alabades excepcions com sa d’en Francesc Riudavets i es seus «Espigolants» amb s’aproximació a n’es lèxic de Menorca que no recull es «Diccionari Alcover-Moll». Aquí us deix uns pocs exemples des precursors i ses seves obres:
«Diccionario Latín-Lemosín-Menorquín» de 1762 d’Antonio Portella. «Diccionari menorquí-espanyol-francès-llatí» de 1783 d’Antoni Febrer. «Notes sobre la pronúncia i l’ortografia menorquina» de 1824 d’Antoni Febrer. «Gramàtica de la llengua Menorquina» de 1858 de Julio Soler. «Vocabulario castellano-menorquín y vice-versa» de 1869 de José Hospitaler. «Diccionario manual menorquín castellano» de 1881 de José Hospitaler. «Diccionario menorquín-castellano» de 1883 de Jaime Ferrer. «Vocabulario Menorquí-Castella» de 1885 de Joan Benejam. «Vocabulario trilingüe castellano-menorquín-francés» de 1902 de Salvador Fábregues.
Com veis, molt de temps ha passat des primer as darrer llibre, i més encara des de que sa llengua menorquina era «incipient» fins es dia d’avui, que ja no és incipient sinó, com deia, desactualitzada. Durant aquests anys (segles) han guaitat diferents intents de gramàtica, d’ortografia, de diccionari i de vocabulari que han mort, podria ser, per culpa de sa nostra vessuda forma de ser que de vegades sòl acabar en enderrossall; aquest, tal vegada en forma d’immersió lingüística, que poc té en compte sa nostra història i l’està enfonsant com una vella paret seca. Quina pena!, perquè avui haurem de trobar es sentit a xerrar en pla i escriure en català... Però resulta que també n’hi ha que tenen clar aquest sentit: Que menorquí i català no són cosins germans, sinó sa mateixa llengua, i sa pobresa que citava Joan Benejam i sa no actualització que vull recalcar jo, en part els donen científica, culta, oficial i acadèmicament (no sentimentalment) sa raó... Hi ha qualcú?
Per sort però, han transcendit obres costumistes de Joan Benejam, qualcunes en llengo vernàcula d'Àngel Ruiz y Pablo, i es «Espipollants» i lèxic menorquí de s’enyorat Pere Melis; si no, ses publicacions abans mencionades semblarien que són llibres inventats... I rallant d’inventar, lo que no es pot fer, és inventar normes gramaticals i que certs partits les vulguin aplicar a s’ensenyança quan toquen o apuntalen es govern, igual que altres formacions no poden negar s’existència des sentiment i s’autonomia des nostro vell i autòcton menorquí. I és que si sa llengua es treu des context intel·lectual o comunicatiu per entrar-la dins es partidisme polític, l’haurem perduda definitivament, perquè a lo millor lo que no veim, es qui volem es menorquí viu, és que anam «a la guerra» amb «armes» obsoletes... per açò hem d’actualitzar-les. És demanar molt? M’entristeix sa resposta que, en es fons, s’intueix: Hi ha qualcú?
Mentrestant, esperant es miracle, seguiré emprant sa modalitat que em doni la gana per escriure, principalment sa catalana, perquè aquesta sí que està actualitzada... així de senzill! Hi està es bloc occidental, on hi ha es nord-occidental o lleidatà, i es meridional o valencià; i també es bloc oriental, on s’inclou es rossellonès, es central, s’alguerès i s’insular o baleàric -es nostro-, però com a derivat o dialecte... o subdialecte fins i tot... Hi ha qualcú?
Així idò, sa qüestió sempre ha estat aquesta: Com acceptar que es nostro xerrar no té s’estatus de llengua tenint es pilars, es precursors i sa història que tenim? Sé que encén sa sang aquest debat i que és frustrant es tema, però, ja sigui com usuari d’una utopia lingüística, o com a simple contribuent, vull saber com podem, no només conservar, sinó actualitzar! (es primer verb inclou intrínsicament es segon) aquest patrimoni cultural sense fer, simplement, errades d’ortografia culpa de sa no actualització d’una llengua, que voldria equivocar-me, està en perill d’extinció (en sa seva modalitat escrita principalment) i que pot convertir-se en llengua morta, tal que s’antic llemosí. Tot és tan senzill i trist com açò. Qui tengui sa resposta, té es meu vot, tot i que aquest, ja avís, tampoc serà perenne! Des d’aquí només pretenc, encara que em faci mal, distingir que no som fulla perenne, sinó... caduca. Hi ha qualcú?