A la tardor de fa un any era previsible un acord entre Qatar, l’Aràbia Saudita i Israel (que ja tenia un acord amb els Emirats Àrabs Units, Egipte, Jordània i el Marroc). Era qüestió d’estendre’l a l’Aràbia Saudita, l’estat de referència a la regió. Els EUA eren partidaris d’aquesta aproximació. La relació de Turquia i l’Aràbia Saudita s’estava consolidant passats cinc anys de l’assassinat de Jamal Khashoggi.
Aquesta agrupació d’estats encara amb forma política indeterminada podia ser el contrapès de l’Iran, un país amb relacions estretes amb la Xina i Rússia d’ençà de la guerra a Síria.
S’havia arribat a un acord al si del govern israelià d’annexionar Cisjordània, per la pressió dels ultraortodoxos després de quatre conteses electorals de resultats igualats i governabilitat incerta des del 2019. Netanyahu ho va anunciar públicament per mantenir el govern de coalició.
Els palestins percebien que el seu pes polític anava a menys. Cisjordània estava trufada de colònies israelianes, la qual cosa feia més difícil la solució dels dos estats. Sense això, els palestins es convertirien en ciutadans de segona a la seva pròpia pàtria. Un apartheid del segle XXI. Va ser la política impulsada per Trump: Israel un sol estat.
En aquestes circumstàncies, poc favorables per a l’Iran i els palestins, l’extremisme de Hamàs el va portar a una acció terrorista de gran abast en territori israelià. Yahya Sinwar, líder de Hamàs a Gaza, no ho va consultar. Necessitava la sorpresa per raons militars i polítiques. En la seva visió s’havia de dur a terme una acció que tallés de soca-rel l’evolució dels esdeveniments i els invertís. Va agafar desprevingut a tothom: Israel, l’Aràbia Saudita… i els EUA.
Una aliança d’Israel amb l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Turquia podia constituir el poder regional predominant. Aquests estats tenen una població de 150 milions d’habitants i un PIB de 3.000.000 milions d’euros, comparats amb els 80 milions d’habitants i el PIB de 400.000 milions d’euros de l’Iran. Per als EUA, l’aliança era una solució perquè tallava la influència de la Xina i Rússia a la regió i encerclava l’Iran, dificultant la seva política nuclear.
Segons el darrer llibre de Culla i Fortet, «Israel, el somni i la tragèdia», l’atemptat, en la visió de Hamàs, contenia un triple missatge. El primer, per als palestins: és Hamàs qui mana i defensa el poble palestí, no l’Autoritat Nacional Palestina (ANP).
El segon, dirigit a la comunitat internacional: no és viable resoldre el problema per la drecera d’una normalització de relacions entre Israel i l’Aràbia Saudita perquè l’Iran té prou força per malmetre-la. Demostrat per la via dels fets.
El tercer, dirigit a l’Aràbia Saudita: no abandonar la col·laboració amb l’Iran perquè fer-ho suposa trencar amb una gran aliança islamista, cosa que perjudicaria la solidaritat de xiïtes i sunnites. Com guardians dels llocs sagrats de l’islam, la Meca i Medina, aquest era un missatge important per a ells.
Un cop iniciada la guerra com a reacció de l’atac terrorista del 7 d’octubre, per a Hamàs l’objectiu era arribar a un alto el foc i mantenir el poder a Gaza i, per a Israel, destruir Hamàs i posar a la defensiva l’Iran.
Confrontar el terrorisme amb l’exèrcit suposa acceptar una gran destrucció i moltes víctimes innocents. Israel ha estat des de fa 70 anys el poble perseguit i envoltat d’enemics. Aquesta visió avui és inexacta perquè és el poder militar més gran de la regió. Això li va permetre iniciar la guerra per defensar-se de l’atac patit sense crítica. Un any i 42.000 morts després, aquesta imatge és insostenible. En pagarà un preu elevat.
Per a Israel era el moment de destruir la infraestructura de Hamàs a Gaza i de Hezbollah al Líban i demostrar que, malgrat la sorpresa de l’atac, tenia la capacitat de desarticular-les i confrontar l’Iran.
Per a Hamàs i Hezbollah la guerra és també transcendent: si la perden queda qüestionada la seva estratègia i l’Iran en patirà inevitablement les conseqüències. Amb el qüestionament del règim a l’interior no és el millor moment per patir una confrontació exterior.
Si aquests fets no porten, com és probable, a la derrota d’una facció, poden conduir a un replantejament del conflicte, com va passar amb la invasió d’Egipte del Sinaí el 1979, amb l’assassinat d’Isaac Rabin el 1994 i amb la Segona Intifada el 2000. Via la violència no hi ha mai sortida.
La solució és evident i única: que Israel reconegui ara sense dilació l’estat palestí malgrat que aquest no tingui fronteres, per iniciar la negociació de l’acord de dos estats. El govern israelià actual, amb presència dels ultraortodoxos, és incapaç de fer-ho. No sempre serà així. Israel és una democràcia i els governs canvien.
El reconeixement de Palestina com estat suposaria el reconeixement de l’ONU i la igualtat d’estatus amb Israel en les negociacions.
El 1948, Ben-Gurion va demanar al secretari general de l’ONU el reconeixement d’Israel. Ara l’ANP hauria de fer el mateix: demanar el reconeixement de Palestina. Si es va fer llavors, ara també es pot fer. L’excusa que Palestina no té fronteres reconegudes no se sosté: quines són les d’Israel, les del 1948, el 1953, el 1967, el 1982...?
Hi ha una lliçó amargada del conflicte: avui les guerres ja no són entre exèrcits en camps de batalla llunyans, sinó que afecten directament les poblacions civils perquè el dany a aquestes és un objectiu més de la guerra. Tan cruel com cert.