Avui escriure aquest article se’m fa un poc costa per amunt. He estat pensant molt en ses imatges que aquests dies mos han arribat, i mos arriben encara a caramulls, des de València. Ses conseqüències devastadores de sa pitjor catàstrofe natural a Espanya en dècades, que ha assolat tota sa regió des llevant espanyol, mos han sacsat de cop, sense avisar; com va arribar sa riuada d’inesperada.
I enmig de tanta calamitat, d’una tragèdia de nivells desconeguts fins ara, allò que mai podrem oblidar és s’abandonament i sa incapacitat d’un estat fallit. Percebíem que sa política actual està as servei des governants i no de sa gent, però mai s'havia posat en evidència sa distància tan abismal entre es dirigents i es poble. Aquesta absència d'empatia i aquesta absoluta lleugeresa a s’hora de tractar es problemes de milers de ciutadans que ho han perdut tot, resultava inimaginable. Ja sabíem que aquesta desconnexió de sa realitat s’estava produint d’una manera cada vegada més eloqüent. Ho intuíem. Però mai s'havia vist d'una forma tan descarada. Jo diria que fins i tot obscena.
En es país que més creix a Europa, a sa quarta potència econòmica des nostro continent, no hi ha ningú en es timó perquè ara mateix estan per a altres coses. Perquè aquest Consell de Ministres creat ad hoc per repartir prebendes, pivilegis i quotes viu en un món paral·lel. Tenim un govern que ha estat incapaç de posar-se as capdavant de sa situació des des primer moment. És sa constatació d’un fet dramàtic; no hi ha govern. Sa ineptitud des governants fa que no hi hagi ara mateix una acció directa per intentar resoldre es problemes que se van acumulant en es metres cúbics de fang de ses ciutats i pobles des voltants de València.
Fins as quart dia des desastre -després de ses reiterades peticions des president valencià Mazón- no va començar a arribar i a comptagotes sa primera ajuda; 1200 soldats per a tota sa regió devastada. Ensoldemà en van arribar 500 més. 1700 efectius d’un total de 120.000 soldats en actiu és tota s’ajuda humana que som capaços d’aportar cinc dies després de sa tragèdia? Aquesta és resposta més ràpida que un país des primer món és capaç de donar a un cataclisme natural d’un calibre com mai s’havia vist?
Espanya és un estat solidari en casos d’emergències humanitàries en altres països. Ha sabut actuar amb celeritat enviant avions carregats de mitjans humans i materials allà on han fet falta; Ucraïna, Haití, el Marroc. I és que ses primeres hores són essencials quan es tracta de salvar vides humanes. Però pes nostros morts, pes que tenim aquí as costat, no paga la pena frissar, perquè segons sa ministra de Defensa s’exercit únicament té una presència dissuasòria i no està per a aquestes coses.
Mentre escric aquestes línies moltes zones segueixen sense aigua, sense llum, sense menjar. Encara es ralla de cadàvers en es garatges, de familiars esperant fora de ca seva perquè dins es seus habitatges, inaccessibles encara degut a ses muntayes de fems, mobles, cotxos, hi ha es cossos sense vida des seus éssers estimats. Continua sense haver-hi una xifra oficial de desapareguts, ni una plataforma on es ciutadans puguin notificar ses desaparicions de familiars o d'amics. Es silenci, sa manca d’informació, agreugen encara més es dolor. Es dolor que tothom ja fa dies que sent.
Duim més d’una setmana observant, sentint sa pena i es drama de sa pèrdua irreparable de vides humanes que sa força de sa riuada s’ha enduit. I també de sa destrossa material que ha afectat milers de valencians, que amb es fang fins a ses celles han vist desaparèixer tota una vida en pocs instants. Històries vitals engolides per s’abulló. Veim emocionats sa resposta solidària sense precedents. Sa multitud de ciutadans desamparats aportant totes ses coses que han aconseguit reunir. Mos sentim orgullosos de molta gent, joves principalment. Persones generoses vingudes de tots es punts d’Espanya que qualque dia hauran de reconèixer que hi van anar a salvar persones, que s'hi han jugat sa vida. I es poble, que ara mateix és allà ajudant incansablement a desconeguts que tenen gravíssims problemes de supervivència, és s’únic mitjà que està de ple dins es fang, actuant as màxim nivell; només es poble salva es poble.
Més enllà des propi drama que no hauríem de perdre mai de vista, s’està produint es fracàs des sistema. Es protocols, sa burocràcia, es interessos pròpiament partidistes, estan ofegant sa possibilitat de prendre decisions eficaces davant una crisi d‘emergència humanitària. València és qui està pagant ara mateix es preu de sa incapacitat de coordinació en una situació d’extrema necessitat. Aquest és un estat sense reflexos, sense lideratge, amb polítics sense experiència ni pràctica, rodejats de mediocres. Amb tot i amb açò, en es pròxims dies mos vendran s’acció exemplar des govern, sa seva gestió impecable de sa crisi. Però s’estat no hi ha estat quan es valencians l’han necessitat. I açò no ho oblidarem.