Després de dues setmanes de feina incansable dels vesins i voluntaris per fer net els carrers arrasats per la DANA, és trist veure com una minoria es dedicava dissabte a embrutar València després d’una manifestació massiva. I és trist no perquè faltin raons per exigir la dimissió del president Carlos Mazón, que en sobren, sinó per la instrumentalització d’una tragèdia amb finalitats polítiques. Del fang físic hem passat al fang partidista.
La protesta es va sortir del guió previst quan alguns dels assistents no es conformaven a exigir la renúncia ineludible del president valencià i apuntaven també a la responsabilitat de Pedro Sánchez. Ràpidament, es treien les pancartes i se’ls tallava el micròfon. Quan el teu món es divideix en bàndols la llibertat d’expressió molesta. Però, a algú li estranya veient la llista d’entitats convocants?
La incompetència d’uns no és excusa per tapar la deixadesa dels altres. Les revelacions de com es van gestionar les hores més crítiques de la DANA són prou eloqüents. La famosa alerta als mòbils que va arribar quan la gent ja s’estava ofegant era pel risc de trencament de la presa de Forata que al final va resistir. Cap autoritat, en canvi, va fer ni cas al Barranc del Poio.
Els batles exigien fa més d’un any la neteja del riu sense que el ministeri s’immutés. També hem sabut que es va comunicar amb un simple mail que el cabal del barranc aquell capvespre s’havia multiplicat. I que mentre un estava dinant amb una periodista, l’altre estava a Colòmbia i la consellera de torn no sabia per on li venia l’aire.
La veritable indignació després d’una negligència d’aquesta magnitud no es pot modular segons el color polític. S’hauran d’assumir les responsabilitats, aquesta vegada no hi ha excuses que valguin, i aportar solucions cares i valentes. Perquè l’urbanisme delirant que ha permès construir sobre zones inundables i passos d’aigua és una bomba de rellotgeria.