Del fang que aquests dies ens nega, en tots els sentits, l’alegria i que ha transformat en apocalíptic el llevant espanyol, se n’ha parlat, se’n parla i se’n parlarà molt; no obstant no hi ha registres històrics de tan abismal tragèdia natural al nostre país. Només podem ajudar en la mesura de les nostres possibilitats i voluntats solidàries i gairebé resar perquè el cel tingui compassió d’aquests pobres rierols sense mar que som els éssers humans, tan acostumats a observar l’abisme i no deparar que aquest, impertorbable i infaust, ens pot tornar la mirada... I ens la torna. Sempre!
Seria fàcil treure el ganivet d’esmolar i carregar contra aquells que han permès edificar damunt zones declarades inundables. També fer córrer rius de fang, sang i tinta contra qui esmicolà la Unitat Valenciana d’Emergències o contra qui no van portar a terme l’obra de canalització i connexió del barranc del Poyo amb el nou llit del Túria –obra projectada en els plans antiinundació de la ‘Confederación Hidrográfica del Júcar’ des de 2007-. O desbarrar i treure foc pels queixals contra la inoperància i inconnexió entre administracions que es mouen a un ritme satànicament partidista i vomitiu. I fins i tot contra els miserables fanfàrries incapacitats que rebutjaren la inicial ajuda exterior. Però d’això s'encarregarà, esperem, la justícia i la història, o sigui, els tribunals i les urnes. Dels vividors aquests em demana el cos tornar a escriure, puix em bull la sang. Però no ho faré... o intentaré no fer-ho. Que tots aquests misèrrims immorals es quedin amb el sou, la cadira i el càrrec i els explotin a la cara. Jo avui voldria travessar llindars més nobles.
Digué Albert Camus que «la veritable generositat envers el futur consisteix a lliurar-lo tot al present». Ha d’importar, en aquest sentit, l'orientació política de qui, amb les seves decisions o accions presents, han donat futur a una o a moltes vides? La vida importa, no la ideologia. Tampoc importa a qui votin els generosos voluntaris que ajuden a la recuperació d’un lloc extremadament castigat i reduït quasi fins a la subpartícula, ni de quin partit siguin aquells alcaldes que, amb les dites decisions o accions, han aconseguit que la desgràcia no fos més gran encara. No importa de qui és la mà que et treu del naufragi, importa la mà; igual que del regal no importa l’embolcall... ni, de fet, tan sols el regal mateix, si no la mà de qui te l’entrega. Importa, per damunt de tot, l’esperit humà, l’esperit que dona la mà.
El mencionat esperit, que creiem enterrat entre el fang de l’individualisme col·lectiu, aquest oxímoron tan tangible com l’aire, ha tornat a brollar, tal com solen fer les roses més belles que neixen d’entre el fang més espès, per a recordar-nos que som un país solidari, de bona gent, encara que fàcils d’enganyar. Es demostra un cop i un altre quan la dissort i l’infortuni pernocten a casa nostra, i perquè sabem, com deia Ana Frank, que «mai ningú s’ha tornat pobre per donar». Aquesta és la meva Espanya, la de «navaja, barro, clavel, espada» (V. Manuel dixit), i també la que sentenciava Sabina: «Ni súbditos ni amos, ni resignación, ni carne de cañón». Aquests dies haurà après la lletra de l’himne el mateix Felip VI; dels que sobraven dia 3, l’únic que estigué a l’altura.
A Menorca, visquérem recentment una calamitat infinitament inferior a la viscuda en terres valencianes. «Lo miro», respongué al president del Consell la ministra per a la Transició Ecològica, al fet de declarar zona catastròfica el nostre trosset de terra. Encara ho deu mirar?... També, de Mallorca, ens ve al cap el bo de Rafa Nadal llevant fang quan va esdevenir la gegant riada de Sant Llorenç des Cardassar (n’és fill adoptiu), i on va haver-hi la funesta xifra de 13 morts, a part d’importants danys materials... Com veiem, ens està tocant de prop. Aquesta zona mediterrània meravellosa a la qual vivim, paradís sens dubte, cada cop pateix més sovint aquests tipus de fenòmens atmosfèrics de forma més extrema i violenta. És necessari preguntar-se per què?
Tot i que la resposta és unidireccional i inequívoca i assenyala indefugiblement cap al canvi climàtic, alguns encara neguen l’evidència fins a quedar, també, en evidència. Resulta, però, que alguns d’aquests són els mateixos que fan circular notícies falses creant el que deia, amb raó, Felip VI entre el fang que l’apuntava: caos i angoixa. Aquests, més enllà de la foto, no s’arromanguen ni calcen botes d’aigua, com els voluntaris de València o Rafa Nadal. No. Aquests, directament facturen d’escampar un altre tipus de fang que emana de la desgràcia aliena. Tant de bo que les pues de les roses que abans mencionava i que donen nom a l’article, els estripin la pell de la seva putrefacta consciència. Als indigents ètics que descrivia al segon paràgraf, també. Em sap greu, no se’m refreda la sang, puix aquest cop l’incapacitat i la immoralitat ha dut morts. Caldrà caminar sobre les aigües, tèrboles i llòbregues, que ens han sepultat... a tots. Ja, tan sols, ens val esperar un miracle. L’esperança sempre és... no perdre-la.
Tots som València. No oblidem.