Els covards adoptam precaucions per evitar que ens caiguin coses al cap. Miram el cel i la previsió de pluja per evitar xops. No passam sota les bastides per por a una eina descuidada. Tampoc sota un arbre amb molt piu-piu, no sigui que ens regalin un escatològic ornament avícola. Arrufam les espatlles inútilment devora un anàrquic partit de futbol a una plaça.
Però, covards i tot, no anam pel carrer mirant cap amunt constantment, sobretot perquè aquesta mesura podria tenir efectes col·laterals com col·lisions amb algun element urbà o humà, o un sever torticoli. I açò que la caiguda de cornises al carrer no és gens inusual. Sovint apareixen trams de voravia tancats per la caiguda de cornises, que vorejam amb l’esperança que no hagi ferits ni propietaris sense sancionar. La incidència no sol sorprendre. El que sorprèn, i no poc, és que la cornisa caigui a una escola en edat encara adolescent, com ha passat al CEIP Mestre Duran, una mostra més de la pèssima qualitat d’alguns edificis públics com escoles, centres de salut o poliesportius.
També ha caigut fa poc part del penya-segat del port de Maó. I tampoc sorprèn. Ho fa periòdicament. No tant com les cornises, per sort. Com passa amb moltes desgràcies, el consorci per aclarir-ho i els diners van aparèixer el 2002 com a reacció a un esfondrament ja molt greu. El consorci es va esfondrar en la inactivitat fa 15 anys per l’esfondrament de l’economia mundial. Des de llavors, qui dia passa any empeny. El port de Maó és una joia. No hem d’esperar que torni a passar una cosa molt greu per convertir de nou el penya-segat en una prioritat. I s’ha d’implicar Autoritat Portuària. És una tasca complexa, però urgent. No pot quedar a expenses de la fortuna i les arrels d’una figuera. A més, seria una pena que els visitants més covards acabessin sense gaudir de la bellesa del port per haver de passejar pels molls o seure a les terrasses mirant constantment cap a un amenaçador penya-segat. I amb torticoli.