Tothom té quefers per a atendre i curros als que anar, però escollir està –parcialment– al nostre abast. I aquí, en aquest embull que és la vida, on confonem constantment la urgència i la importància, hem de decidir quin pes tenen les nostres amigues.
L’amistat es pot emmusteir com un ram de flors. Pot fer vessa, però si volem que els brots floreixin, hem de treure temps per canviar l’aigua del gerro. No neixen les llavors per intervenció divina: fa falta un bon substrat, atenció i paciència. I heus aquí la gràcia de les amistats: que siguin cosa de dos o més és el que les endolceix i les complica, tot a la vegada.
Per les coses guapes de la vida s’ha de posar cor i cos, però paga la pena. Perquè, estimades i estimats, l’estima no es mendica: es construeix a força de posar-hi ànima, cura i esma.