En el capítol anterior el conseller de la cosa flastomava contra les manifestacions per un habitatge digne i assequible, que li havien amargat el dia a totes i cada una de les Illes Tropicals. I açò va ser el motiu d’una discussió molt agra entre ell i na Nataixa, que també insistia que és un escàndol que es faci negoci amb la necessitat de tenir casa.
Ens ho explicava l’espia, que va poder entrar al despatx del conseller gràcies a la seva disfressa de representant d’aquests un de cada cinc compradors que paguen la casa al comptat, sense hipoteques ni mandangues, com ha explicat la premsa. Quan el va veure entrar, al conseller li queia la bava.
Però les manifestacions no són res més que manifestacions, si no tens majoria al Parlament. I així és que ensoldemà el conseller ja s’havia refet dels disgustos. I, una setmana més tard, les coses li anaven tan bé que va organitzar una gran festa a la sala de les columnes de la conselleria.
Hi va convidar tots els amigots, del seu partit i de l’altre partit seu, perquè finalment havien superat les seves desavinences domèstiques, que ja se sap que a totes les famílies n’hi ha. Però també se sap que la família ho acaba superant tot, almanco quan es mou pels mateixos interessos.
Naturalment, l’espia també hi era, a la festa, però aquesta vegada no li servia cap de les disfresses que sol emprar. Així és que, a pesar seu, perquè cada vegada li costa més batre les ales, es va disfressar de mosca verda i anava volant per la sala de les columnes ensumant les converses del conseller, vestit ell de vint-i-un botons.
- L’enhorabona, conseller -va dir un que se li va atracar mentre el convidava a una copa xampany, naturalment valencià.
- Ja ho veus -li va respondre el conseller-, havia d’arribar el dia que tots tornàssim a ser amics i a tu, bé que t’ha anat, eh?
- I tant -va replicar el del xampany-, ja me pensava que no arribaria mai aquesta llei vostra que me permetrà vendre sol rústic a preu de sou urbanitzable.
- Idò jo -va intervenir un altre que els escoltava-, ja pots pensar si hi estic, de content. Hi podré fer pisos un 30 per cent més cars que si fossin socials.
- I açò no és res -va afegir un altre mentre es fregava les mans-, perquè a més a més el blocs podran ser més alts.
- Mem -va respondre a tots el conseller-. Ja us ho deia jo que havíeu de confiar en es partit. Ja podem dir coses poètiques, que sempre acabam fent lo mateix. Els anys no passen per a noltros.
- Bono, conseller -va afegir un altre que es va atracar amb un bòtil de palo a la mà-, però hauràs de reconèixer que voltros tot sols no hauríeu pogut arribar tan enfora...
- Sí, sí -va reconèixer el conseller mentre brindava-, és ver, s’altre partit nostro també té el seu mèrit. Però pensa que per açò van néixer com una escissió nostra, per poder dir allò que noltros pensàvem però ja no podíem dir.
- Així és -va insistit el darrer que havia arribat-, ells són més descarats, i no solament en açò de facilitar les coses als especuladors... També amb què mos puguem continuar engreixant amb com més turistes millor. Per què hauríem d’invertir en diversificar l’economia si així mos va tan bé?
- Quanta rahón que tens -va amollar un altre-. Però mira que mos vau espantar, conseller, amb aquell discurs tan poètic que volíeu acabar amb la massificació. Jo m’ho vaig arribar a creure...
- Ai, que innocent que ets! -va respondre el conseller mentre li donava un toc a l’esquena- Què ho trobes que noltros faríem una cosa així?
- Jo els doblers ja els he fet i ara m’he jubilat amb uns quants xaletassos allà on no se’n podien fer -va dir un altre-. Però quines lleis més bones que heu pastat entre els dos partits teus. I encara t’he de felicitar per una altra cosa. Açò d’acabar amb les sèries televisives de ressentits. Que bé que ho fa es director nou que heu posat a IT3! (volia dir la TV de les Illes Tropicals).
- És que és sa nostra televisió -va respondre el conseller mentre s’inflava amb tants de reconeixements.
Però en aquell moment es va sentir un crit i tothom va callar perquè n’hi havia dos que es barallaven a coces i punyades.
- No feu cas -va dir un que venia del centre de l’incident-. Són un que té hotels i un altre que controla molt de lloguer turístic, que no es posen d’acord.
- Ai -va exclamar el conseller-, mai no pots tenir tothom content...