Els actes es poden valorar des del punt de vista de les intencions o bé de les conseqüències, en el primer cas parlem d’intencionalisme (més propi de l’home teòric en un sentit «a priori», val a dir, que parteix de grans principis independents de la realitat social empírica), i en el segon de conseqüencialisme (Weber, més propi de l’home pràctic en un sentit «a posteriori», val a dir, d’aquell que pren en consideració per damunt de tot els resultats de l’experiència i tendeix a generalitzar-la des de la perspectiva dels criteris de la «prudència»).
Kant parla de la política en un sentit «teòric» o «racional» com ho faria un pensador que fonamenta els criteris ètics d’una acció humana en general, però els considera, al mateix, simples idees regulatives vers les quals s’ha de tendir sense per això desatendre el fet que ens hem de moure en una realitat social de caire empíric d’una naturalesa humana individual empírica -que contradiuen aquelles idees i els principis teòrics que se’n deriven, cosa que el governant l’home que pren les decisions en vistes al manteniment i desenvolupament del cos social- no pot ignorar, motiu pel qual a Kant li sembla que el bon governant no pot coincidir ja amb el filòsof -científic- ni amb el predicador -moralista-.
El «polític» tampoc és un ciutadà més, sinó que ostenta unes responsabilitats de govern, i li caldrà explicar al conjunt dels ciutadans -almanco en un context democràtic- les decisions que ha de prendre tenint en consideració els condicionants d’una situació que només ell coneix en primera persona. El governant no és un home sense principis, però no decideix en funció només dels principis, sinó -també- del coneixement d’aquella realitat social empírica que cal «governar» apuntant en una determinada direcció «ideal», com ho faria el patró d’una embarcació en unes determinades circumstàncies imposades pels condicionants del temps i de la mar.
El que fa del governant un «bon» patró no són només -tot i ser indispensables- els seus principis ètics, sinó el domini de l’art de la navegació, la qual cosa forma part més del món de la «praxis» -el coneixement adquirit de les passions i pautes de comportament humanes- que de la sola «teoria». Aquest coneixement de la naturalesa humana no coincideix amb el d’una naturalesa humana «ideal», sinó que pren en consideració la realitat social i històrica, i n’aprèn les conseqüències pràctiques.
Les «ideologies» polítiques per si soles són com els continguts de l’examen de titulació PER -com ara aprendre a navegar orientant-se per les constel·lacions-, que pot tenen a veure molts cops amb el coneixement real dels condicionants de la pràctica de la navegació, de la ubicació dels esculls que posen en perill la integritat de la embarcació i, amb ella, la dels seus passatgers. Calen els coneixements teòrics, però per a l’art de la navegació no basta amb ells, sinó que cal adquirir-ne l’experiència no tant en els bons moments de l’estat de la mar, com en els difícils o fins i tot els pitjors. Així s’esdevé amb el coneixement de la història i la societat humana, de la condició humana en un sentit empíric. I amb l’adquisició del sentit de la prudència que li cal a tot bon governant.
També semblava al llarg del segle XX, en el si de la civilitzada Europa, que havíem arribat a les màximes expressions del desenvolupament de la ciència i de la tècnica, i que els principals reptes per al desenvolupament de la societat i de la vida humana, tot i que encara no solucionats, sí havien trobat al marco els termes idonis en el context del qual començarien a ser progressivament superats. Però la realitat de les coses és que abans de la finalització del segon decenni del segle Europa ja havia donat peu a l’inici de la primera Guerra Mundial i a l’experiència del totalitarisme soviètic el principal representant del qual fou Stalin.
I abans de la meitat de segle, ja havia esclatat la Segona Guerra Mundial i tota una novetat històrica en l’expressió de la possibilitat humana de realitzar el Mal: l’experiència de l’Holocaust que Arendt -bona coneixedora d’aquella realitat en la seva condició de jueva i de alemanya- anomenà «el mal radical». Algú dubta que en aquests primers decennis del segle següent estem repetint gran part dels errors que portaren a aquelles experiències bèl·liques a escala mundial? És un bon símptoma la liquidació de les institucions multilaterals per a la pau?