Vivim un moment decisiu. En plena sacsejada global per guerres, crisis econòmiques i polarització social, ressorgeix amb força una figura política que molts havíem donat per superada: la de l’home fort. Lluny de quedar relegada a règims dictatorials del segle XX, aquesta mena de lideratge personalista, autoritari i populista ha tornat al centre del poder global. El retorn de Donald Trump a la Casa Blanca ha estat un accelerador clau, però no és l’únic símptoma. Benjamin Netanyahu a Israel, Recep Tayyip Erdogan a Turquia, Viktor Orbán a Hongria o Narendra Modi a l’Índia conformen una lliga internacional de dirigents que governen des del menyspreu pel pluralisme i la institucionalitat.
Els casos de Turquia i Israel són especialment il·lustratius. Erdogan, després d’una llarga trajectòria autoritària, ha fet detenir el líder opositor Ekrem Imamoglu, l’únic capaç de disputar-li el poder, tot provocant protestes massives i una repressió creixent. La democràcia turca, ja molt afeblida, camina cap a una disfressa d’estat de dret, on es convoquen eleccions però es criminalitza l’oposició i es controla l’aparell judicial.
A Israel, Netanyahu ha dinamitat qualsevol intent d’equilibri institucional per mantenir-se al poder. Malgrat les greus acusacions de corrupció i la gestió desastrosa de la crisi d’ostatges amb Hamàs, ha destituït el cap de la intel·ligència, vol fer fora la fiscal general i reprèn la guerra a Gaza per pactar suports amb els sectors més extremistes. El seu és un exemple clar de com l’autoconservació política pot posar en perill vides humanes i eixamplar les fractures socials.
Aquests líders comparteixen un mateix manual. Ho explica el sociòleg Larry Diamond, una veu de referència en l’estudi dels autoritarismes: «Fan servir el poder de l’Estat per eliminar tots els mecanismes de control i equilibri, tant dins de l’Estat com a la societat civil». L’ús del nacionalisme, la desinformació, la persecució de la dissidència i la manipulació electoral són elements comuns d’aquest model.
L’informe recent de l’Institut V-Dem reforça aquesta alarma: el 72% de la població mundial viu en països que pateixen algun grau d’autocratització. I el més preocupant és que moltes d’aquestes derives es produeixen dins de sistemes formalment democràtics. El vot ja no és garantia de llibertat quan, un cop en el poder, aquests líders alteren les regles del joc per perpetuar-s’hi.
Trump, amb la seva actitud desafiant i les seves polítiques, s’ha convertit en el referent global d’aquesta tendència. El seu menyspreu per la separació de poders, la manipulació del discurs públic i la demonització de l’oposició han legitimat pràctiques similars arreu del món. Gideon Rachman, autor de «La era de los líderes autoritarios», recorda que «Trump encoratja i legitima els populistes autoritaris d’arreu del món».
Aquesta onada autoritària no és només una qüestió de lideratges individuals. És també el símptoma d’un desencaix estructural entre les democràcies liberals i les expectatives dels ciutadans. La sensació de pèrdua, la inseguretat econòmica i la crisi de representació alimenten discursos que prometen solucions ràpides, sovint a costa de drets fonamentals.
Però, com alerta la investigadora Míriam Juan-Torres, aquesta regressió no és inevitable. «Necessitem construir democràcies que serveixin a sectors més amplis de la societat. I això no s’aconsegueix només guanyant unes eleccions». Cal que les democràcies liberals es renovin, que escoltin el malestar social, que combatin la desigualtat i tornin a connectar amb les seves comunitats.
No fer-ho significa deixar el camp lliure als homes forts. I la història ens ha ensenyat que, un cop aquests líders consoliden el seu poder, revertir els danys és molt més difícil. Com advertia el politòleg Yascha Mounk, «el que es destrueix en una dècada pot trigar generacions a reconstruir-se».
En un món tan interconnectat com el nostre, el perill és doble. L’autoritarisme ja no es limita a una esfera local: es retroalimenta, es globalitza, s’inspira mútuament. Quan Trump justifica la repressió de Netanyahu i Orbán s’emmiralla en el gir ultraconservador dels Estats Units, veiem com es construeix una autèntica internacional il·liberal.
La batalla per la democràcia, doncs, no és només institucional. És cultural, social i global. I exigeix que els qui encara creiem en els valors liberals –els drets humans, la llibertat de premsa, la independència judicial, el respecte per les minories– alcem la veu i passem a l’acció.
Tal com adverteix Diamond, si no revertim aquesta tendència, d’ací a una dècada podrem mirar enrere i reconèixer aquest moment com l’inici d’una onada d’autoritarisme global. Però també hi ha lloc per a l’esperança. L’autoritarisme pot ser sorollós, però és fràgil. Les societats que lluiten, com ara les que surten als carrers d’Istanbul o Tel-Aviv, ens recorden que la llibertat sempre troba escletxes per renéixer.