«En Tu palabra confiamos con la certeza que Tú ya le has devuelto a la vida, ya le has llevado a la luz». Cesáreo Gabaráin Azurmendi.
Rius de tinta corren i correran envers la vida del Sant Pare, Jorge Mario Bergoglio, «el Papa rojo», com el coneixen alguns, o «el Papa que creia de veritat», com el conec jo, o el Papa format entre els jesuïtes però de cor franciscà, que, com el sant de qui prengué el nom, fou capaç de donar la mà als llops, tal com demostra la darrera visita oficial que rebé, la que representa el que ell considerava dolent des de l’arrel: El neoliberalisme. Deixeu que cinc minuts de la meva tinta d’escriure ràpid sigui llegida per vosaltres? Gràcies.
Més papes hi ha en el mateix Francesc: El Papa que defensava els homosexuals: «Si un gai accepta al Senyor i té bona voluntat, qui soc jo per a jutjar-lo?». O el Papa dels pobres i els pacífics: «L’Església ha de demanar perdó als pobres, a les dones i nens explotats i perdó per haver beneït moltes armes». O el Papa que no volia ser Papa: «Una persona que vol convertir-se en Papa no s’estima a si mateixa i Déu no ho beneeix». O el Papa avergonyit de la pederàstia: «Abusar dels nens és una malaltia. Sento dolor i la vergonya pel mal que se’ls ha causat als nens. Els responsables rendiran comptes». O el Papa que posava en qüestió el celibat: «El celibat voluntari no és una solució», puix es mostrava obert a la possibilitat que homes casats poguessin ser ordenats sacerdots.
També fou el Papa de moltes més coses: El que considerava que els ateus també van al cel. El qui defensava el món virtual i les xarxes socials. El que es posicionava en contra de la globalització que és excloent. El qui defensava que els cristians no aixequen murs, sinó ponts. El que negà la veracitat del Gènesi, qualificant la concepció del pecat original com una fake news. El que es pronuncià a favor de les vacunes de la covid quan molts s’hi negaven. El que defensava els anticonceptius. El qui definí l’extremisme com a traïció a la religió. El qui declarà que els homosexuals tenen dret a muntar una família. El que creia que devien ser investigades les acusacions de genocidi a Gaza. El que creia que la deportació deteriora la dignitat de les persones. El que volia una Església pobra per als pobres. En definitiva, el Papa que més s’ha atracat al missatge original de Jesús: No es pot dir res millor de ningú.
Sempre em quedarà la pregunta: Tenia les mans lliures Francesc? Personalment crec que no prou. Crec que ni les forces el van acompanyar en la seva revolució dins el Vaticà, ni la voluntat del que havia de ser el seu seguici cardenalici va voler caminar en la mateixa direcció, puix el conservadorisme i tradicionalisme dogmàtic de la Cúria vaticana són, simplement, un camí antagònic al del Papa que ens ha deixat orfes en aquest món. La pregunta que continua a l’anterior és evident: Serà del mateix perfil cristià radical el següent Papa? La resposta, malauradament, crec que és clara i flagrant: És impossible, encara que ell hagués triat al 80% dels cardenals amb dret a vot en el conclave. Crec, per tant, que s’atraquen anys de retrocés i involució... igual que en la política, que curiós! Tant de bo m’equivoqui.
Qui llegeixi aquest article, pot pensar que, tot i ser creient, sóc una persona d’esquerres. Doncs, qui em coneix, no només de la política sinó en el que és personal, sap que no. La Fe està molt per damunt de la política, tant, com el cel hi està de la terra. Això és perquè som davant evidències tan grans de compassió, perdó, penediment, Amor, reconciliació, honradesa, germandat, fraternitat, Fe, igualtat, empatia i modèstia en la figura del Papa Francesc, que fa que no puguem oblidar que el Cristianisme engloba totes aquestes virtuts i valors humans. Però és clar, parlo del Cristianisme original, el de Francesc el Papa i el de Francesc el Sant.
Em sento trist per una pèrdua irreparable, però alegre al mateix temps, puix em pensava que mai més trobaria, com escrigué Gabarán Azurmendi, en veritat, «una espiga dorada por el sol»; que ja mai més la humilitat seria gegantesca, ni l’altivesa rebaixada des de la misericòrdia. Francesc m’ha enfortit la Fe que, de vegades, em trontollava. Ara torno a recordar que tan sols hi ha un Camí, una Veritat i una Vida... eterna.
«Tú, sabes bien lo que tengo. En mi barca, no hay oro ni espadas, tan solo redes y mi trabajo. Señor, me has mirado a los ojos, sonriendo has dicho mi nombre. En la arena he dejado mi barca. Junto a ti buscaré otro mar». Cesáreo Gabaráin Azurmendi.