El nom del grup familiar de WhatsApp és la pregunta que a casa era més habitual quan es va crear. Des de fa un temps l’ha igualada una altra: «Açò on va?» Fa referència al destí dels residus i es formula a la porta (a porta) de la cuina mentre es mostra un element de composició dubtosa o que combina la condició d’envàs lleuger amb la presència de restes de coses orgàniques que han sobrat o caducat.
Hi ha preguntes que tenen diferents nivells de resposta. «Com estàs?», per exemple, es pot respondre amb fórmules de cortesia sense contingut o amb el resultat de la darrera visita al metge.«On vas?» es pot contestar amb un destí concret o amb una reflexió intimista sobre un viatge vital interior en curs.
Una pregunta també pot ser un retret. «I açò per a què ho volem?» s’ho haurien de demanar les administracions abans de comprar un edifici en runes. Sa Tanca és el cas més flagrant de molts. Però a casa, quan algú diu, «I açò per a què ho volem?» no es demana res, es critica una adquisició quan ja s’ha produït. «On vas?» també pot ser una crítica si es pronuncia estirant la ‘a’.
Sobre els residus domèstics, fa molt poc ningú no es demanava res. Ni on anaven, ni per a què els volíem, ni com estàvem. Amb sort, el residu anava a una bossa, de la bossa al carrer, i del contenidor únic a l’absoluta ignorància popular. Mentrestant, a Milà s’enterraven tones i més tones de brutícia, una gran porqueria institucionalitzada a quatre passes de casa i tres d’un parc natural.
Els sistemes implantats per separar millor els residus i així frenar l’expansió d’aquest femer immens enmig del sòl rústic, per a altres coses tan protegit, troben la resistència incívica de part dels ciutadans i la reticència vessuda d’alguns ajuntaments, fins i tot de batle progressista. Sembla mentida. S’ha de deixar d’enterrar residus al camp, i no perquè ho digui Europa, sinó perquè ara mateix la resposta a «Açò on va?», més enllà del poal, a vegades és gens higiènica i impròpia d’una reserva de biosfera.