En el capítol anterior, el conseller de la cosa a les Illes Tropicals i el seu assessor, en Juan Pelayo, bavejaven davant la visita inesperada d’un intel·lectual del seu gust. D’aquells que, amb poques lectures i molta inventiva, volen demostrar que els indígenes rallen una llengua diferent de la del seu enton geogràfic i històric. Tot sigui dit, una manera com una altra d’anar-la matant, la parla dels indígenes.
Mai no s’haurien pensat que en realitat era un impostor, no tant pels disbarats que feia veure que defensava sinó perquè era el nostre espia, que s’havia disfressat així per poder entrar a la conselleria. Com sempre, en aquesta ocasió la secretària, na Nataixa, va afinar tot d’una qui era, però va decidir seguir la conya i participar en les cadufades que amollaven el conseller i l’assessor davant el nostre home.
Els dies passen que volen i així és que, una setmana més tard, el conseller i l’assessor estaven valorant si havien de fer cas a l’altre partit seu, que vol tancar IT3, és a dir, la televisió de les Illes Tropicals. I no perquè sigui flaca, sinó perquè li agrada més la dels temps del dictador, que a més, tenia el bon gust de no emprar la llengua dels indígenes.
- Potser hauríem de dir que sí, que la tancam -va comentar el conseller- i així encara els tindríem més contents i satisfets, els de s’altre partit nostro... Ja no ve d’una!
- És una idea brillant, conseller -va respondre l’assessor-. Però, sense televisió pròpia, com ho faríem per fer arribar als indígenes els nostros publireportatges polítics?
- Mem, Juan Pelayo, tens rahón -va fer el conseller- Per ara, deixem-ho com està.
Va ser en aquell moment quan els van anunciar l’arribada d’un inversor de pantalans que volia rallar amb el conseller sobre els ports de l’Illa del Nord.
- Que passi -va dir el conseller-, que aquestes són les visites que m’agraden.
Quan va entrar el suposat inversor, que ja hauran entès que era el nostre espia, disfressat per a l’ocasió amb ulleres de sol, a l’acte el van fer asseure al sofà blau i na Nataixa, que el va reconèixer, se’n va anar a cercar la capsa dels pastissets.
- Idò miri, senyor inversor -va començar el conseller- és un tema que ens interessa molt, però dels dos ports grossos d’aquella illa, noltros només en tenim un. S’altre és cosa de l’Estat. Però uns i altres coincidim que encara no els hem munyit prou.
- I tant -va afegir l’assessor-, calculam que encara es podrien fer molts de pantalans més, dedicats a bons iots, no a la misèria de barquetes dels indígenes... Un bon negoci.
- És que són uns ports desaprofitats -va justificar el conseller-, que convindria anar explotant fins a convertir-los en una merda com els de les altres illes. Noltros som partidaris de la igualtat! -va afegir mentre inflava el pit.
I mentre l’espia posava cara de pupoa creuant mirades amb na Nataixa i menjant pastissets, escandalitzat amb tot allò que sentia, ella no es va poder estar.
- Però si ja han deixat seca aquella illa -va dir-, amb tanta segona residència amb piscina. I els iots també consumeixen aigua, i molta!
- Això no és problema -va respondre el conseller, nirviós per por d’espantar l’inversor, volem dir l’espia-. La mar és immensa i podem fer tantes dessaladores com facin falta. Podríem convertir l’illa en una Reserva de les Dessaladores...
- Allò que aconseguiran -va continuar na Nataixa- és que no sigui una altra cosa que la reserva dels inversors que no miren prim.
- Açò m’agrada -va intervenir l’assessor-. Els promotors ja mos demanen de poder edificar allà on els roti i no seria una mala cosa, ara que hem deixat legalitzar tot lo il·legal... I que volem que s’edifiqui en sòl rústic.
- Juan Pelayo, no t’embalis -va intervenir el conseller-. Què pensarà de noltros aquest senyor? Tot açò que dius, és ver que ho deixam fer, però és per ajudar els pobres indígenes, que remuguen perquè no troben casa. Clar, amb els sous que cobren...
- I més poca que en trobaran -va exclamar na Nataixa-, mentre vostès vagin fent promocions perquè venguin encara més turistes.
- Però bono, senyor inversor -va tallar el conseller-, per a qui les pugui pagar, hi ha tantes cases com vulgui. I problemes d’aigo, només a les dues poblacions principals i, tanmateix, allà la majoria d’habitants encara són indígenes.