Vivim temps on la pitjor resposta no és el rebuig, sinó la no resposta. El món s’ha tornat tan sorollós, tan ple de notícies, de desgràcies, de crides d’atenció, que l’única manera de protegir-se és desconnectar emocionalment. Fer veure que no passa res. Mirar cap a una altra banda o fer com l’estruç i enterrar el cap a la sorra.
La indiferència s’ha convertit en una decisió que guanya per majoria, per molt que es disfressi de neutralitat. I quan tothom deixa de mirar, les coses passen igualment, però ningú les veu, com aquell vell acudit de dos persones majors que es queixen que a la seva edat, no ens que no els vegin, és que no els miren.
En política es diu abstenció i en les relacions personals, jo vaig a la meva i ja s’ho faran. D’aquesta manera sembla que ens blindem, que ens protegim però en el fons, ens anem empobrint. Algú ja decidirà per nosaltres, com algú també enterrarà el darrer, diuen. Però la veritat és que la indiferència és una tria, i potser la més perillosa de totes perquè és la que permet que tot continuï igual mentre creiem que ens hem desentès.
Potser no podrem canviar el món, però sí podem resistir la temptació de deixar de sentir. Potser no farem revolucions, però podem començar per mirar el que tenim davant. Perquè davant la indiferència, el gest petit és un acte de valentia. I en temps on tot empeny cap a l’apatia, cuidar, implicar-se o simplement no passar de llarg, ja és anar contracorrent. I qui sap si, a força d’aquests gestos, acabem trobant-nos uns quants en la mateixa direcció.