Les diverses contradiccions del capitalisme es resumeixen en una de sola: la centralitat política del concepte de «mercat». La Política, el Dret i la pròpia ètica civil es transformen en servents de l’activitat -que no l’acció- mercantil, la qual es mou impulsada pel més primari -l’únic tret de fet universalitzal- afany de lucre, en uns termes teòricament il.limitats. Aquest àmbit del «lliure mercat», que en el seu moment s’emancipà de les constriccions estamentals de llinatge o de confessionalitat religiosa, apareix ara com el de la societat civil com a tal, per contraposició a la idea coactiva, subsidiària i opressiva de l’«Estat».
Amb la banalització de l’Estat es produeix la de la política, la funció de la qual és subsidiària respecte de les iniciatives -les úniques amb la consideració de reals i productives- del mercat, que són representades com el motor autèntic del desenvolupament social. Que el mercat desregulat i abandonat per si sol a la recerca del benefici econòmic produirà creixement i «desenvolupament humà» social i polític, és un dels principals mites de la nostra època, si no el principal i més acríticament acceptat. La falsedat d’aquest mite es posa de manifest de les formes més diverses.
En primer lloc, la subsidiarietat de l’Estat i el caràcter banal de l’activitat política -malgrat la «lliure concurrència» dels diversos partits- provoca la impotència i l’esterilitat dels discursos i les accions «públiques», i de la vida pública com a tal, de manera que les transformacions socials reals venen determinades des de l’exterior de l’àmbit del discurs i acció que parlen i actuen en nom del «bé comú»: per bé que les relacions de dominació es generin en l’àmbit dels moviments del gran capital, apareix com a vàlida la idea que es generen en l’àmbit de l’activitat pública com a tal, i que són els polítics el que viuen del «poble».
En segon lloc, les lleis del lliure mercat porten a les contradiccions aparentment insolubles del nostre temps -com la incapacitat de fer front a reptes compartits i determinants del futur de les persones al mig i llarg termini-, i en particular a una nova forma de relacions de dominació que s’expressa a través de les retòriques populistes.
Els líders del món actual no s’amaguen ja de les ambicions imperialistes, ni dels discursos d’«exclusió» dels nouvinguts i els immigrants, i no diguem ja si pertanyen a una cultura, ètnia o religió diferent. Això s’acompanya d’una nova retòrica militarista, en el context de la qual les organitzacions de caire humanitari i multilateral han perdut definitivament el seu sentit.
La mentalitat il.lustrada acompanyada d’una ètica universalista ha perdut conseqüentment la batalla, i els mèrits dels governants del món present deriva més tost del mèrits acumulats o bé en lluites dels mercats de capital o bé, ja directament, de les derivades en els serveis secrets, en els exèrcits, o bé ja en els camps de batalla. Per contraposició a les «llums» de la Il.lustració mostren en canvi una preferència pel llenguatge encarcarat d’unes confessions retrògrades i dogmàtiques.
En tercer lloc, els propis polítics professionals han estat devorats per la lògica del mercat, convertint-se o bé en els seus servents o bé en els seus moderadors. Més enllà del fenomen populista i de la mediocritat de molts dels líders mundials, en la política del món occidental s’ha produït una tendència severa vers la «tecnificació» del criteri, desvinculant-lo d’una racionalitat pràctica en un sentit originàriament polític i ètic. De fet, les administracions públiques es troben afectades pel mal de la precarietat, de la ineficiència, de la manca crònica -alhora que creixent- tant de personal i com de recursos. Probablement no és per una manca de recursos pròpiament dita, sinó per la inadequació entre l’ús d’aquests recursos i les necessitats reals dels ciutadans, de les essencials i prioritàries.
Una forma de visualitzar aquest problema és la constatació de la incapacitat del mercat per a resoldre el problema de l’habitatge -un dret constitucional- des del moment que aquesta es converteix en un bé escàs. Aquesta coneguda incapacitat -que es resol sempre per la via d’una espiral en l’increment dels preus- s’acompanya d’una incapacitat -no menor- per part de l’Administració pública per a posar-hi remei, val a dir, d’incrementar l’oferta per la via de la promoció pública d’habitatge social, prioritzant la inversió en el tema.