Ha tornat a passar. Un greu cas de corrupció, ara del PSOE, ens ha demostrat de nou la pitjor cara de la política. La que és capaç de manegar contractes públics a canvi de suculentes comissions que li permetin engreixar els seus comptes corrents a Suïssa, quan no han servit per finançar de forma irregular els partits polítics.
El més trist de tot és que fa anys que estem amb aquestes pràctiques que ja eren habituals a la dictadura i han seguit en pràcticament durant tots els governs democràtics, des de Felipe González fins ara amb Pedro Sánchez, passant per Aznar i Rajoy. La corrupció continua arrelada en aquest país, malgrat els controls d’Intervenció, Advocacia de l’Estat, Fiscalia Anticorrupció, la Justícia, l’UCO, l’Oficina Antifrau, el Tribunal de Comptes… Però, així i tot, sempre en surt algun… i els que hi deu haver i no es coneixen perquè no hi ha hagut algú que s’ha dedicat a deixar-ho tot enregistrat.
Per aquest tipus de corrupció, que implica trampejar adjudicacions, és imprescindible que conflueixin dos tipus de persona: el corrupte (normalment un polític) i el corrompedor (normalment una empresa). I sorprèn que sempre s’assenyali més el paper del primer que no pas el del segon, quan tots dos són actors principals, i sense un d’ells no seria possible aquesta corrupció.
Ara amb les gravacions de la presumpta xarxa criminal de Cerdán, Ábalos i Koldo han tornat a ressonar alguns noms de grans constructores, que sembla que són les que es van beneficiar de milionàries adjudicacions. I resulta que són les mateixes de sempre, les que ja sortien en altres casos de corrupció, com en el llistat de Bárcenas del PP. I sorprèn que aquestes empreses quan es judicialitzen aquests casos sempre surten airoses. Igual si les investigacions de tant en tant posessin un poc la lupa també damunt el corrompedor, aquests s’ho pensarien més a l’hora de subornar a polítics corruptes. I així almanco les empreses que haguessin estat ahir al centre de la polèmica no se sentiren impunes per fer exactament el mateix el dia de demà.