Bob Dylan, jueu de naixement i convertit posteriorment al cristianisme, ho va explicar molt bé. L’únic Premi Nobel de Literatura essent simplement compositor musical, ho clavà a la celebèrrima «Blowing in the wind» amb preguntes retòriques: «Quantes vegades volaran les boles de canó abans que siguin prohibides per sempre? Quants anys poden existir algunes persones abans que se'ls permeti ser lliures? Quantes vegades pot un home girar el cap i just fingir que no hi veu? Quants anys ha de tenir un home abans que pugui sentir el plor de la gent? Quantes morts li portarà fins que sàpiga que ha mort massa gent?». Això ho escrigué el 1962. Si mirem un poc més enrere veurem ja el genocidi hitlerià. I si continuem tirant la vista enrere, encara en trobarem un de més gran (per nombre de víctimes), l’stalinista. Seguim mirant cap enrere cercant exterminis en massa? Fins on? Fins a la captura romana de Cartago i a la massacre atenesa de Melos?
No cal anar tan lluny, ancorem-nos en el present, puix patim un exemple prou viu. Des de l'inici del conflicte a Gaza, amb els abominables atemptats terroristes amb segrests (253), execucions (més de 1.200) i ferits (quasi 15.000) d’israelians l'octubre de 2023 en mans de Hamàs, les víctimes mortals oscil·len, en funció de la font consultada, entre 45.000 i 64.000. Però aquesta no és només una estadística que fa trontollar els fonaments filosòfics dels més pacifistes, abraça arbres i olora flors, ja que la situació humanitària a Gaza és satànicament greu, amb 1’7 milions de desplaçats i més de 106.000 persones, de moment, ferides. A part d’això s'estima que almenys 11.000 cossos estan enterrats sota les runes dels bombardejos sense poder ser recuperats a causa de les insalvables condicions del terreny i de les limitacions d'accés a aquest. Això significa, net i cru, no poder ni anar a buscar als teus morts... perquè et maten si ho fas.
A més, les organitzacions internacionals, benintencionades sí, però tan inútils com la Unió Europea hora d’aconseguir un diàleg propici i oportú per a la pau, han expressat la seva insondable preocupació per la distribució d’ajuda humanitària. En poques setmanes, més de 400 palestins han sigut abatuts a prop dels punts de lliurament d'aquesta assistència humanitària a causa dels trets israelians en zones de repartiment d'aliments, que, dit també sense circumloquis, significa que et volen matar a trets o et volen matar de fam. En tot cas, et volen mort. Triar com morir, ara per ara, sembla l’únic dret per als palestins de Gaza.
No tot són militars o majors d’edat les víctimes. 15.000 d’elles són menors, i, entre ells, hi ha un miler que són nadons de menys d’un any i que els ha segat la vida un exèrcit comandat per un home, abans persona, que té ordre d’arrest per la Cort Penal Internacional per crims de guerra. Hi pot haver res més satànic que una neteja ètnica? No. Però, hi pot haver res més cínic que no intervenir? Sí, hi pot haver una cosa encara més cínica: Vendre armament a qui empra aquest per a dur a terme dita neteja, i, a l’hora, demanar que aturin els atacs. Mandret de la hipocresia! Sepulcres blanquejats!
Potser estarà en la malformació o deformació de la condició humana, en l’ADN de Caín, o en l’estirp de la serp del Paradís, el fet de barallar-nos eternament pels nostres interessos (un tros de terra molts cops). És el nostre sinó, d’infants ja ho podem comprovar. Jo no soc Zimmerman, però em demano: Fins on pot considerar-se humà un ésser humà? On és el límit? És legítim matar per a no morir? És ètic armar-se per a defensar una llar, una pàtria, o una família? Fins on està justificat emprar aquestes armes per a defensar-se? Existeixen les armes de defensa? L’autodefensa direu. Sí, però quina és la mesura de l’autodefensa? Qui o com es marquen els límits de què és una agressió digna de ser resposta amb una altra? El terrorisme contra un Estat que et vol esborrat de la faç de la terra, és autodefensa o inexorablement terrorisme? On queda, a Gaza, allò Diví de posar l’altra galta? Quantes galtes posaria aquí Nostre Senyor? Ell no era un Zelota, però també va treure el fuet davant el patíbul de dejecció ètica. Res pal·lia o exculpa el que no té justificació.
Per això aquesta atziaga hipòtesi: És la nostra essència. És el nostre tarannà a través de la història. Ho duem a la sang. És la nostra estirp maleïda. Ho sentencio: És humà ser inhumà! Està en la nostra naturalesa. Però hi ha una cosa que, tot i que empri també llengua viperina, retorna a l’home a la seva condició natal: La innocència, potser sinònim d’ignorància; però, hem d’apostar per ella? Al cap i a la fi, el món, i la felicitat, sempre foren patrimoni dels profans. Sempre guanya el «viva la muerte»... Però jo em quedo amb Unamuno: «Venceréis, pero no convenceréis».
En quantes hores ho solucionaràs, Donald? En 24, com amb Ucraïna? De moment, ja s’ha estès el conflicte a Iran. Veurem el despertar de l’imperi persa? Cyrus the great is back? «The answer, my friend, is blowing in the wind».