Aquest cap de setmana passat, en moltes capitals de països de la riba nord del Mediterrani, han tingut lloc concentracions i manifestacions per a llançar un crit d’alerta i de socors davant el que es considera un procés imparable de massificació turística insuportable d’aquests destins. El fenomen de malestar també és ben viu als territoris de major concentració turística a Espanya, entre els quals destaca les Illes Balears, Menorca també. Les manifestacions no són contra el turisme, sinó contra l’excés de pressió turística i les conseqüències negatives de tot tipus que aquesta allau humana provoca. Fa vint anys, quan la dreta defensava models insostenibles amb tota naturalitat, es defensava de la crítica dient que es tractava de gestionar el creixement necessari per a subsistir i que la massificació era només «una sensació». Si fa vint anys ens haguessin dit que es produirien aquestes manifestacions multitudinàries en el nostre entorn geogràfic, potser no ho hauríem cregut, com no es va creure –si anem més enrere en el temps- a aquells que es van oposar a les polítiques europees de convertir el sud, no en potències industrials i productives, sinó en centre de recepció de turistes del nord o territoris per a viure la jubilació les classes mitjanes dels països rics, sense tenir en compte -posats a pensar bé- l’impacte que aquestes polítiques tindria sobre les comunitats locals, com bé comprovam ara. Per tant, la situació actual ve d’enfora, i les polítiques públiques, també -en menor mesura- les de governs d’esquerra, han contribuït a la realitat existent. És tan gran, és tan intensa, la «sensació» que deia aquell, de saturació, que fins i tot la dreta adopta discursos que tenen l’aparença de restrictius, encara que després la realitat és molt diferent. Fa vint anys no podíem imaginar manifestacions com les que tenen lloc de manera persistent ara. Som capaços d’imaginar-nos com estarem d’aquí a vint anys més?
Quan veia imatges d’aquestes manifestacions contra la saturació turística em demanava quants, d’entre els manifestants, es convertiran en turistes la setmana que ve per a fer camins cap a destins saturats o per obrir nous destins que fins ara s’han salvat de l’explotació. Amb això vull dir que les persones, individualment, també tenim l’oportunitat de canviar el panorama. Com ha passat amb altres béns de consum, el turisme s’ha convertit en una vivència imprescindible (sembla). Primer es crea la necessitat i després se satisfà (és de caixó). La possibilitat de viatjar, de fer turisme, és vista des de fa temps com un signe de benestar i de qualitat de vida. En el nostre món, diguem-li occidental, no és una opció igualitària, sinó que marca la frontera social. És, emperò, una opció a l’abast de les classes mitjanes. Així s’ha convertit en una activitat essencial per a la pervivència del sistema econòmic, ja que no ens hem preparat per a donar resposta alternativa a la no massificació. ¿Quantes persones de les que es manifestaven aquests dies renunciaran a pròxims viatges per a contribuir a la no massificació dels destins turístics? ¿Quantes persones elegiran un turisme pròxim i sostenible, rebutjant destins exòtics i llunyans, plens d’europeus, japonesos i nord-americans? ¿Quantes persones reduirem els viatges d’oci per contribuir al benestar dels punts de recepció? Jo crec que la resposta a aquesta contradicció ens donarà la mesura del compromís que fa falta assumir. Encara que, també és cert, que, quan te’n tems de les dotzenes de jets privats que entren i surten de Menorca durant tot l’any, te n’adones que potser aquest model de societat no té solució.