Punt clàssic de venda de peix del port de Maó. Van pel 10 i som el 14. La 11 vol xerrar. Va. No li agrada fer cua. Ja som dos, idò. Lamenta que per venir de ca seva en cotxe, a vuit quilòmetres, ha estat una hora. «Trossos a vint, trossos a trenta per hora». Consensuam que tot està saturat, que a l’estiu ja se sap. Li agrada el mar, però hi va poc per la dificultat d’accedir-hi quan voldria. Sentiment compartit. Feim causa general: tant turisme ens ho ha robat. Ella aporta que ningú no diu res al respecte. Discrep. En tot cas, no es fa res. De xerrar, en xerram molt. Ara tot massifica. Un anunci, dormir a un vaixell, un bus a Mallorca...
Mentre un home amb indicis de foraster forrat acapara una venedora, comentam preus. «Els calamars han pujat», diu l’11. Tot puja, responc. Amb el menjar se’n van que volen, coincidim. Es queixa que, així i tot, es qüestionin les puges a pensionistes com ella. Quan li toca, compra calamars i escaramalans. Com ret aquesta pensió, senyora!
El presumpte foraster vigila el cotxe mal aparcat mentre li fan net el peix. No paga per estacionar quan allà es gastarà 200 euros. La 12 és local. Tot i semblar experimentada, demana canviar algunes espècies d’un munt de peix de sopa. «No!», salta la venedora. No val. Falta. Després demana quants musclos entren en un quilo. La resposta és tallant: «jo li pos i a ca seva els compta». Perquè calli, en pesen quatre i fan regla de tres. També hi ha autòctons que saturen.
La 13 acaba. Deman pelaies. La venedora, malgrat que hi vaig més que al dentista però molt manco que al Mercadona, me diu que de la mida que acostum jo a comprar en té sota el taulell. Mel. Me reconforta el comentari, que encara existeixi aquest plus de resident entre l’anònima massa invasora. No tot s’ha perdut.
La cua ha resultat ser una caldera de peix variat ben gustosa. Una mostra de la realitat actual més enriquidora que qualsevol estadística, estudi o debat polític. I més divertida que mirar vídeos al mòbil. Si un no frissa, clar.