Vull advertir als lectors des Diari que aquest «esquitx» no té, de cap manera, una intenció pejorativa ni tan sols irreverent, ans al contrari, aquest nou Papa cada dia em cau millor i açò m’ha suggerit aquesta columna, versió primera.
Quan jo era al·lot, a principis dels anys cinquanta del segle XX, hi havia un Papa a Roma del que record una imatge eixuta i molt seriosa, amb unes ulleres rodones que atenia al nom de Pius XII. Es veu que els havia passat molt magres quan la segona guerra mundial, aquella dels anys 1939 i 1945. No feia massa temps que el primer ministre d’Itàlia Benito Musolini (abans de dictador havia estat primer ministre) havia desmuntat els Estats Pontificis i reduït la jurisdicció territorial a l’actual Estat del Vaticà. El més petit del món. Posteriorment he anat coneixent altres set Papes. Quan jo feia sisè de batxillerat, el va succeir un home més tost grassonet, d’una certa edat, fet que pronosticava un pontificat curt, però encara que no va ser massa llarg (només cinc anys), va revolucionar l’Església Catòlica a través de la convocatòria del Concili Vaticà II. Era el Papa Joan XXIII. Record haver llegit a una revista catòlica que, probablement, aquest Papa, de llinatge Roncali, provenia de la vall del Roncal, de Navarra. Més o manco com ara a certs mitjans es parla de l’origen espanyol del Papa Lleó XIV, per allò de que l’àvia materna era Martínez de llinatge, fet no demostrat fefaentment. Més endavant hem tingut altres Papes com ara Pau VI (Montini), d’aspecte distingit, antic arquebisbe de Milà, Joan Pau I (Luciani) el més efímer, només 33 dies, que sempre estava somrient ; Joan Pau II (Wojtyla) el Papa polonès, primer estranger després de més de 400 anys de Papes italians, de llarga durada, 17 anys, gran viatger i aparença autoritària; Benet XVI (Ratzinguer), que va ser el primer Papa dimissionari, si no vaig errat, desprès de 8 anys de pontificat actiu, i acabant amb Francesc I (Bergoglio), primer Papa americà, encara que italià d’origen i nat a l’Argentina. I fins l’actual (Prevost, segons els papers) nord-americà de naixement però d’origen franco-italià. Els seus orígens -documentats- ho deixarem per a un altra esquitx, per a no embolicar la troca.
Tornant al principi d’aquest article, em plau destacar dos fets diferencials que són, per una banda, que l’actual Papa provingui d’una branca eclesial poc coneguda, com és la dels agustins i, per una altra que un frare d’un país no majoritàriament catòlic, els Estats Units d’Amèrica, anés a fer de missioner a un altra país catòlic, però d’idioma diferent, com és El Perú.
D’altra banda, cal recordar que l’escalafó jeràrquic de l’Església Catòlica està encapçalat per el Papa, seguit pels cardenals, els arquebisbes, els bisbes, els abats i els priors (abadesses pel que fa a les monges), els canonges, els rectors de parròquia, els vicaris, els diaques, els sagristans, finalitzant pels escolans («monaguillos»), més o manco. Potser hi ha altres classificacions, però no en sé gaire més. En el meu cas, jo vaig formar part d’un subgrup no gens freqüent: els de «dedins», entenent com a tal aquells que no sortien fora dels recintes sagrats. Potser el lector no haurà sentit a parlar d’aquesta subcategoria que tanca l’escalafó eclesiàstic, i ara explicaré el seu origen.
A les primeries de la dècada dels anys 50 del segle passat, a les dependències de la parròquia des Castell hi havia un lloc que tenia una taula de ping-pong, un billar d’aquells que tenen forats, un futbolín, i altres entreteniments per als al·lots. No era imprescindible ser «monaguillo», però sí molt recomanable. Per tant, un al·lotet bastant espavilat i tarambana -em vull referir a jo mateix- va decidir demanar l’autorització paterna per tal de sol·licitar l’ingrés al molt digne estol «escolanial», encapçalat jeràrquicament pel sagristà. El sol·licitant va anar a veure el seu progenitor -no gens de missa- quan aquest estava instal·lant un endoll a l’edifici que seria el primer hotel del poble, el «Hamilton», i li va demanar el seu permís. Podeu imaginar l’escena, un al·lotet que no feia l’alçada d’un ca assegut i un pare genolls a terra pernejant un endoll i mirant el seu fill d’a baix a dalt, i pronunciant una frase solemne: «Si te veig disfressat pel carrer, sabràs qui som jo», és obvi que mon pare, com ja he dit, no era d’església, mes tost de formació anarquista de l’Ateneu des Castell, que era a tocar de ca seva. Conclusió, l’aspirant a «monaguillo» va anar a veure el rector i li va dir «mon pare no ha dit que no, però no em vol veure vestit de monasillo al carrer». Moltes vegades he recordat que tan bo o millor que saber fer una pregunta, és saber interpretar les respostes. I així va començar el meu període, diguem-ne «eclesiàstic» amb una categoria inferior a la més baixa de l’escalafó, possiblement única i exclusiva, que em permetrà tancar la relació entre la categoria màxima (el Papa) i la més baixa coneguda («monaguillo de dedins») com va ser el meu cas. Tot és cert, no m’he inventat res.
Si el lector ha arribat fins aquí, haurà notat un cert to irònic, sense maldat ni mala fe. No estic actualment per a dir bestieses, veient els disbarats freqüents de tot tipus que ens hem d’empassar, tant si vols com si no, als mitjans de comunicació, guerres infernals, catàstrofes de tota mena i disbarats indescriptibles i inhumans.