Els mòbils dels grups sonaren: «Na Pilar Pons des Busquerets ha mort». Les respostes espontànies eren: «bona persona», «molt amable», «alegre», «molt feinera», «agradosa», «lluitadora», «valenta», «optimista», «incansable», etc.
Devia ser l’any 1977, en un local de la parròquia de St. Antoni de Maó es va crear un servei educatiu per atendre els més petits. N’Esperança Febrer va ser-ne la tutora.
Davant la creixent demanda, l’any venidor el col·lectiu de famílies, emparats per l’Associació de Veïns des Camí de ses Vinyes, es van instal·lar en un nou local.
Allà hi començaren na Pilar i na Concepció. Progressivament, s’afegiren na Joana Cardona (ara malalteta), na Dita, na Bel, na Paqui...
Pocs anys abans a Ciutadella havien començat a caminar Joguina i Es Poriol. El mateix patró: col·lectius ciutadans generaven serveis per tenir cura adequada dels infants menuts. Una dinàmica semblant feu que a moltes ciutats i als pobles apareguessin serveis educatius vinculats a col·lectius ciutadans.
Ajudes de les administracions? Tot lo més, arena per al pati. Era l’entusiasme sentit pels objectius educatius, la capacitat de participació de les famílies, el valor de la cosa col·lectiva, l’afany per crear comunitat educativa... eren el que feia possible no sols mantenir el servei actiu sinó generar sinèrgies i intel·ligència per a millorar-lo cada vegada més.
Una singularitat que definiria el seu esdevenir: des de bon començament aquests nuclis menorquins connectaren amb els moviments pedagògics més actius i lúcids de l’estat i d’Europa (especialment Alemanya i nord d’Itàlia). Continuats intercanvis documentals i freqüents visites enriquien i donaven solvència als projectes d’educació infantil menorquins. No hi havia internet, però la fam de coneixements esperonava l’enginy per crear comunitat de sabers amb els referents pedagògics. Mantenir aquesta dinàmica els feu referents dins l’educació infantil.
Haruki Murakami explica «Cada persona té el seu propi color, un to de la llum del qual es filtra amb prou feines en els contorns del cos. Una espècie d’halo, com en les figures vistes a contrallum».
Na Pilar sempre va tenir una llum especial: era lluminosa, activa, alegre, acollidora.
Els infants estaven encantats amb ella. Als menuts els atreuen les coses lluents i na Pilar era brillant, començant pel groc or dels seus cabells, seguint pels seus ulls vius que reclamaven sinceritat. Tenia una veu que abraçava sense posseir.
Li agradava contar-me que el primer dia que en Pepe entrà a ca seva, son pare el va aconsellar «Mira Pepe, si vols que us vagi bé amb na Pilar l’has de deixar viure ample, no la tinguis estreta». I acabava es relat amb un «Mon pare m’entenia: necessit poder inventar, imaginar...» Crec que en la seva genètica trobaríem un origen sumeri a la seva estirp. Aquests van ser els primers a escriure a una tauleta de fang la paraula «llibertat» («ama-gi»). D’açò fa més de quaranta segles.
La seva ànsia de llibertat només tenia els límits del respecte i les necessitats dels altres així com els acords de grup. L’amor en ella actuava com a motor i definia els llindars.
En aquests entorns de comunitat educativa amb ses famílies, d’inspiració i creativitat pedagògica, d’il·lusió en la construcció de futurs, de compromís de transparència... El seu optimisme era incombustible, cap dificultat l’atemoria. Mai temerària, sempre decidida. Mai superficial, sempre amb un somrís convincent. Mai només amable, sempre ben amorosa. Mai deia «no podrem», la seva energia semblava no tenir límits. Quan havia d’escollir, triava amb dos criteris que sabia complementar: aproximació a la utopia i bondat.
Imaginativa i resilient com poques: «Quan m’aixafen una idea me’n neixen tres».
Un dia, amb na Roser Gener, la visitaren perquè ella no es movia de ca seva per atendre en Pepe. Na Roser, passada una bona estona li comentà: «M’admira la paciència que tens». Na Pilar fou contundent: «Roser, no et confonguis: no és paciència perquè la paciència té límits i s’acaba. Açò és amor perquè l’amor no té límits!»
De mica en mica la seva cabellera d’or s’emblanquinà. Veure-la era com descobrir el ple de la lluna que posa límits a la fosca.
Sí, na Pilar passa a la nostra petita gran història com una de les donasses de les escoletes.
Quan un reconeixement col·lectiu per la dotzena i mitja de donasses talentoses que, com ella, van engegar, consolidar i polir aquesta xarxa que escampà profunditat a la cura educativa dels menuts?
Mentrestant, continuo comptant amb ella per una de les seves habilitats amagades: sargidora d’ales d’infants i adults.