Fer anys dona perspectiva. I també convida a la reflexió serena. Aquests dies de disbauxa ciutadellenca col·lectiva jo he fet totes dues coses: fer anys i reflexionar sobre la festa, la nostra festa de Sant Joan. I ben mirat hi ha moltes qüestions per analitzar, sobre les quals meditar, per valorar, per sospesar i per cercar-hi solucions. Moltíssimes. Però per no cansar m’he decidit a posar per escrit i compartir la meva opinió sobre un tema en concret: la inclusió de les dones dins la colcada; és a dir, dones sí o dones no com a cavalleres i caixeres de Sant Joan.
És un tema controvertit, que desperta passions i aixeca molta polseguera a Ciutadella, i per extensió a tota l’Illa, que així tenen un motiu més per parlar de com som de rarets els ciutadellencs. Vagi per endavant que la meva intenció no és, de cap manera, encetar una batalla dialèctica ni epistolar amb ningú; no ho pens fer. Tanmateix, sí que crec que seria bo crear espais de debat on se’n pogués parlar obertament, sense pors, sense pressions, sense retrets i sense que es convertesquin en una competició de qui és més ciutadellenc, qui és més santjoaner o qui s’estima més la festa.
Per començar, val a dir que no hi ha cap document escrit que prohibesqui expressament que les dones formin part de la colcada ni que puguin ser nomenades per a un càrrec protocol·lari de les festes. Molts diran: «la tradició és que només colquin els homes i a Ciutadella ens estimam molt les tradicions». Ben cert tot! Tradicionalment, és a dir, segons el costum transmès de generació en generació, només els homes han participat en la colcada. Però els costums són canviants, es modifiquen al ritme que ho fan les societats i les idees, i si ens haguéssim de cenyir a la tradició en el seu sentit més estricte, no és cert que fa tres-cents anys cremaven les dones curanderes per considerar-les bruixes? Hauríem de dur, idò, a la foguera les metgesses, les cirurgianes i les farmacèutiques només per tradició? Segur que tothom ho trobaria absurd.
D’altra banda, totes les tradicions tenen una data d’inici, un moment en què mor una tradició i en neix una altra. En les festes de Sant Joan n’hi ha exemples a betzef. El Diumenge des Be, en paraules del propi Pons Lluch, és un «empelt» que té un segle i mig de vida, de manera que abans les festes se celebraven sense l’homo des be i sense aquest dia que ara tothom viu intensament. El darrer toc, ho explicava en Sebastià Salord a la revista especial del MENORCA, té una cinquantena d’anys. Anteriorment la tradició era acompanyar sa capellana al seu domicili en silenci, sense el toc de tambor i fabiol; però per als qui ara tenen de quaranta anys per avall el darrer toc és un acte «de tota la vida», una tradició immutable. I així podríem continuar amb altres incorporacions a la festa que ara percebem que sempre hi han estat, però que en realitat són molt més noves del que creim. Algunes han millorat la festa, d’altres en podríem parlar; però al cap i a la fi s’hi han introduït i en formen part indissociable, sense que ningú gosi discutir-ho.
Què succeeix, idò, quan algú s’atreveix a parlar de la possibilitat que les dones s’hi incorporin de manera més activa, com a protagonistes de la festa, com a cavalleres o caixeres de Sant Joan? Ja ballam. Aquí sí que ens posam les mans al cap i sentim opinions realment inimaginables en ple segle XXI. Que si veure una dona dalt cavall no queda polit; que les dones ja tenen el seu paper procurant que no hi falti res a la vestimenta del cavaller o caixer, o bé cosint buldrafes i floquets per al cavall; que primer de tot són les tradicions; que Sant Joan és una representació de la societat medieval; que si naps i que si cols. Però l’argument que més em rebel·la és el d’aquells que diuen que si les pageses volen sortir a la colcada ja ho diran elles, perquè per formar-ne part s’ha de treballar al camp.
D’acord, a Ciutadella ho tenim així: per sortir a la colcada com a cavaller has de ser pagès o haver treballat al camp (haver segat deien un temps, la qual cosa no crec que avui dia es complesqui, però no hi entrarem). Ara bé, amb aquest argument l’únic que es fa és, una vegada més, posar tota la pressió sobre la dona. Si vols un canvi, tu mateixa, només ho has de dir; però després no et queixis si has d’aguantar totes les crítiques, totes les burles, tots els menysteniments que et facin tant els cavallers mascles com aquelles persones que no acceptaran veure una dona dalt el cavall.
Açò no va així, senyors, en els canvis socials que duen millores per a tothom no només s’hi ha d’implicar la part de la població supeditada, la part menystinguda; s’hi ha d’implicar tota la societat, tant si és home com si és dona, tant si fa feina al camp com al supermercat, tant si és propietari d’un lloc com si viu de lloguer, i també s’hi hauria d’implicar l’Administració, els que regeixen la ciutat i són responsables de servir de model a la població. És molt fàcil posar tota la pressió sobre les pageses, sobre les dones, i rentar-se les mans; però aquest no és el camí.
I és que, a més a més dels cavallers, hi ha altres càrrecs dins la festa que podrien ser ocupats per dones. Per començar, podríem tenir una fabiolera si s’hagués aplicat en el seu moment la tan necessària discriminació positiva i s’hagués donat l’oportunitat a l’única dona que es presentà al càrrec fa uns anys. Aquí la responsabilitat de l’Ajuntament és gran, ja que era la manera d’encetar aquest meló tan mal d’obrir. Els cavallers pagesos també hi tenen la seva part de responsabilitat, ja que, en tost de dir «que ho diguin, les dones, si volen colcar», el que podrien fer és animar les seves filles o les seves dones a fer-ho, o proposar-les directament com a suplents per a una de les tandes. I arribam així a la Junta de Caixers Senyors i als caixers senyors de cada bienni. Per què ha de ser un mascle qui representi la «noblesa»? Podrien escollir una dona per exercir aquesta representació, que no ho trobau? A més, el caixer senyor designat fins ara, per què no delega en una germana, si en té, per al matí del dia de Sant Joan, en què sol delegar en un familiar (sempre mascle)? I per què no designa una caixera casada o una caixera fadrina? És que no hi ha dones artesanes i dones que treballen al camp? Ho diu algun paper que açò no és possible? O és que ens hem quedat encallats en els anys cinquanta del segle passat i amb la creença que les dones només servim per fer de secretàries, mestres o infermeres?
Però el que em fa més pena de tot és veure i sentir que moltes dones joves critiquin el fet que les dones puguin sortir a la colcada de Sant Joan emparant-se en la tradició. Em fa mal, ben cert, perquè jo pertanc a una generació que ha hagut de fer molts esforços per encaixar dins una societat masclista, comandada per homes, per trobar el nostre lloc en el món laboral. Una generació de dones que ha hagut de fer la multitasca de treballar a casa, de fer una feina remunerada (a vegades havent de dirigir equips formats per homes) i a més d’educar els nostres fills, i sobretot les nostres filles, perquè puguin construir una societat del tot igualitària per a tothom, independentment del sexe que tengui cadascú. La tradició mai està barallada amb l’evolució, i encara menys si del que parlam és d’una festa que, com a patrimoni immaterial que és, ha de ser viva i açò vol dir que ha d’admetre els canvis que vagi marcant la societat, ja que, si no és així, es convertiria en un simple fòssil, en quelcom estàtic que ens hauríem de limitar a contemplar des de fora, i vull creure que no és açò el que volem per a les nostres festes de Sant Joan. Creis-me, tot seria començar... Ens hi atrevim?