Hi ha una línia invisible, però sagrada, que tot representant públic no hauria de travessar mai: la que separa l’ambició legítima del poder de la destrucció deliberada del terreny de joc democràtic. Aquest juny del 2025, diversos líders polítics han decidit creuar-la sense vacil·lar. El resultat? El deteriorament accelerat de la confiança ciutadana en les institucions i la deslegitimació del sistema democràtic. I això, sigui als Estats Units, a Brussel·les o a Madrid, és un preu massa alt.
Mark Rutte, recentment nomenat secretari general de l’OTAN, ha optat per fer de majordom de Donald Trump en lloc de liderar amb dignitat una de les institucions internacionals més rellevants del món. Les seves paraules, «Europa pagarà a lo grande i serà la teva victòria», dirigides a Trump, no només van provocar vergonya entre els assistents a la cimera, sinó que simbolitzen una rendició humiliant de l’esperit europeu davant d’un populisme reaccionari que ha menystingut reiteradament els valors fundacionals de l’Aliança Atlàntica.
El càrrec de Rutte no és honorífic. Representa la veu de la coordinació militar i política d’Occident. Davant d’autocràcies com la russa o la xinesa, Europa necessita líders amb fermesa, no aduladors que es postren davant el poder, esperant un somriure o una foto. Rutte no ha estat a l’altura, i el mal que fa no és només simbòlic: és estratègic. Europa queda debilitada en la seva posició i Trump en surt reforçat com a figura inevitable i temuda.
Però si pensem que aquest esperpent és exclusiu de la geopolítica internacional, només cal girar la vista cap a Espanya per comprovar com aquí també el lideratge polític es converteix en una cursa cap al precipici institucional. El Partit Popular, amb Feijóo al capdavant i Aznar i Rajoy com a acompanyants de luxe, ha decidit seguir fil per randa el manual trumpista. El dany és doble: trenca amb la mínima responsabilitat institucional que s’espera d’una oposició i mina la credibilitat del sistema electoral espanyol.
Qüestionar, sense cap prova, el vot per correu; insinuar fraus electorals; parlar obertament de ‘pucherazo’ és assumir que tot val amb tal de desgastar el govern. És una estratègia irresponsable que no només erosiona el PSOE, sinó que fa mal a la democràcia. Quan els ciutadans comencen a desconfiar del sistema electoral, el pas següent és la desafecció, el radicalisme i, en el pitjor dels casos, l’acceptació de solucions autoritàries com a resposta a un sistema presumptament corrupte.
El PP, en lloc de presentar-se com una alternativa sòlida i sensata, s’ha llançat a competir amb Vox per veure qui és més incendiari. Aquesta actitud suïcida no només l’afebleix com a opció política, sinó que deixa el país orfe d’una dreta constitucionalista que assumeixi les regles del joc. Sembla que prefereixen incendiar el castell a esperar amb paciència que els qui hi habiten acabin per sortir. I mentrestant, la política espanyola es degrada sessió rere sessió, amb insults, desqualificacions i un ambient de taverna que allunya el Congrés de qualsevol idea de sobrietat institucional.
En aquest context, no ajuden tampoc les figures històriques que haurien de contribuir a la moderació. Felipe González, expresident socialista, ha decidit jugar a la contra del seu propi partit, amenaçant de no votar més el PSOE si es consuma la llei d’amnistia. Potser oblida que la política no consisteix a ser fidel a una posició inamovible, sinó a governar en la realitat del moment. I la realitat actual exigeix buscar una solució política que posi fi al conflicte català. Pedro Sánchez ho va dir clarament: «A pesar de tots els atacs, el que està fent aquest Govern és molt important per a garantir la convivència i la unitat d’Espanya».
El que està en joc no és només una llei o una legislatura. És la convivència entre ciutadans i la confiança en les regles del joc. I si fins i tot els qui van contribuir a consolidar la democràcia fa dècades avui decideixen dinamitar-la en nom d’una nostàlgia perillosa, què podem esperar de les noves generacions?
El que uneix aquests episodis –el servilisme de Rutte, el populisme incendiari del PP, la intransigència de Felipe González– és una mateixa pulsió: la incapacitat d’assumir els límits institucionals del poder. Uns perquè aspiren a tornar-hi a qualsevol preu. D’altres, perquè es resisteixen a perdre influència. I alguns, com Rutte, perquè confonen liderar amb complaure.
Davant d’aquest panorama, la ciutadania necessita referents sòlids. Líders que entenguin que el poder no és una fi, sinó un mitjà per garantir el benestar, la llibertat i la cohesió. Líders que sàpiguen perdre amb dignitat i guanyar amb mesura. Que no cridin al frau quan perden, ni renunciïn als seus principis per agradar a qui potser torni a manar. Que recordin que una institució no és un escenari, sinó un compromís amb la història i amb el futur.
No és només una qüestió d’estil. És una qüestió de supervivència democràtica.