Amb la porta oberta de casa, deixo sortir les boirines dels meus pensaments per sentir, des d’un racó ventejat per un oratge matinal, capaç de despentinar el més pentinat, com es desvetlla l’activitat del poble. El silenci, escolta les pauses del pensament on el murmuri social s’esvaeix en un no res. De fet, les esquerdes abismals entre paraules destil·len la mel de silencis que degoten sentiments despullats de somriures, vestits de dol amb llàgrimes xopes i eixutes.
Els meus ulls són una mar agitada per les tempestes bèl·liques que ennegreixen el cel de l’imaginari amb el llampec i el tro d’un foc d’odis i avideses destructives que corren, com rates de claveguera afamades, per beneficis econòmics i possessions terrenals sobre fosses atapeïdes de cossos massacrats i criatures mortes de fam. A través de la porta hi passa un riu vermell.
Aquest riu escarlata mai és el mateix, flueix de la font d’un cos des del seu naixement al moll de l’os. Ja era riu subterrani feia temps, reia ple de vida molt abans que una bala trenqués el dic de la seva pell i brollés, torrencial, d’entre els dits sagnants d’una víctima innocent o, potser, d’una família sencera...
La mort fa mal, sempre, als vius: el buit del després de l’adeu quasi sense veu, la imatge d’un record que s’anirà descolorint, aquell so estimat que viurà com un eco en la memòria dels dies, l´afecte que trobarem a faltar, la soledat més sola... La mort s’emporta la vida, però tu encara hi ets, respires i fas un sospir, sense censures, et buides. Ho has de fer. Continua!
Camines i recuperes de l’àlbum del temps una bella tonada que sempre has cantat, sol o acompanyat, en un comiat. Xiules sense so pels suburbis solitaris del barri perifèric del record on els carrers són fets de boira i, alhora, estimats. Arreplegues amb la mirada una espurna de llum, potser el reflex d’un mirallet que fa la rateta sobre un detall que havies oblidat i revius l’absència, la fas present.
Dibuixes una ganyota amarga embolicada amb l’estrassa d’una tristesa estival perquè l’assassinat té el beneplàcit d’una justícia silenciada per unes potències nuclears governades per una colla de psicòpates avorrits que juguen al golf quan no assassinen en nom de la llibertat i la democràcia. Ai, Mare, perquè els van parir així?
Ai, Palestina! trobarem a faltar el teu somriure...