A part del formatge i les avarques, hi ha dues coses de Menorca que causen admiració fora de l’Illa: la natura, el paisatge, la conservació del territori, i, la segona, l’estil de vida menorquí, el slow lifestyle, o com diríem noltros, el «poc a poc».
A vegades encara pensem en les batalles del passat. La de conservació del paisatge està guanyada perquè és una posició socialment compartida. La conservació del sol rústec genera alguna polèmica i pot obrir nous debats sobre els usos agraris, però es tracta de permetre fer habitatges a les zones de transició, al voltant de les poblacions, no d’urbanitzar el camp. No crec que el nou PTI que el Consell té a punt per aprovar apunti a baratar un model que està acceptat.
El que sí ha de fer és donar resposta als problemes i als nous reptes. Un problema és el parc aquàtic de Biniancolla, una instal·lació ara tancada per ordre judicial que es va fer amb totes les autoritzacions, que és sostenible (fa servir aigua de la mar), està ben davant del seu hotel i no té cap impacte paisatgístic. Si el PTI troba una forma que ho resol, perfecte. Ja seria hora. Els dos hotels de Melià a Son Bou, les torres de dotze plantes, que perjudiquen el paisatge i la imatge de Menorca, s’haurien d’adaptar als nous temps. No sé com s’ha de fer, si amb el PTI o ja amb un pla especial que inclogui l’ART, però s’hauria de trobar una solució, després del fracàs de la caríssima operació d’esponjament del PTI de 2003 a Son Bou.
Per altra banda, el que està en risc és l’estil de vida menorquí. Aquests són alguns factors: la venda de propietats a estrangers, el retrocés en l’ús de la nostra llengua, la crisi de la indústria del calçat, el creixement d’una oferta de restauració de fora que fa perdre personalitat a la cuina local, la bipolaritat de l’esclat l’oferta artística, i la massificació turística. Moltes coses personals dels menorquins s’han fet transferibles per les dinàmiques del mercat. Si podem intuir quina és la tendència, podrem pronosticar a quin port arribarem.