En plena efervescència política, amb l'Estat immers en una crisi institucional provocada per casos de presumpta corrupció i la tensió entre partits cada vegada més polaritzada, sorprèn i preocupa que alguns membres destacats de la jerarquia eclesiàstica espanyola hagin decidit intervenir de manera directa en aquest escenari. El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), l’arquebisbe de Valladolid Luis Argüello, i el seu portaveu, el bisbe auxiliar de Toledo César García Magán, han demanat recentment eleccions generals anticipades i han insinuat, de forma implícita però clara, que el rei hauria d’intervenir per desencadenar-les. És la primera vegada, des de la restauració democràtica, que la cúpula de l’Església catòlica espanyola irromp en l’arena política amb una proposta d’aquesta naturalesa.
El fet és especialment greu per dues raons. D’una banda, perquè no hi ha hagut cap acord oficial per part de la Conferència Episcopal Espanyola per emetre aquestes opinions; i de l’altra, perquè aquestes declaracions no només trenquen la neutralitat institucional que el papa Francesc ha defensat insistentment durant el seu llarg pontificat, sinó que coquetegen perillosament amb les tesis i les formes de l’extrema dreta.
Segons l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, que també presideix la Conferència Episcopal Tarraconense, aquestes declaracions mai no van ser debatudes ni aprovades per l’òrgan col·legiat de la CEE. De fet, ni tan sols figuraven a l’ordre del dia de la darrera reunió de la comissió permanent celebrada a Madrid. Tant Planellas com altres bisbes catalans presents a la trobada –com el cardenal Omella, expresident de la CEE– es van mostrar sorpresos i molestos per la forma en què García Magán va donar la sensació que les seves paraules tenien el suport de tota la conferència. No era cert. Eren, com va recalcar Planellas, opinions personals que no representaven el conjunt de l’episcopat.
Aquest intent de convertir una opinió aïllada en una postura col·lectiva és, com a mínim, una manipulació informativa. Però a més, s’ha fet amb la clara intenció de condicionar el debat polític i alimentar un discurs que, avui, només defensa Vox. No és una coincidència que pocs dies després, el mateix Argüello aparegués públicament al costat de Santiago Abascal en la presentació d’un llibre del filòsof Miguel Quintana Paz. En aquell acte, Abascal va reclamar a l’Església catòlica que recuperi la defensa de la unitat d’Espanya com a «bé moral de la nació», una idea que remet directament al nacionalcatolicisme franquista i als temps del cardenal Rouco Varela. Argüello, per la seva banda, no només no es va desmarcar d’aquest discurs, sinó que el va reforçar amb afirmacions sobre la «defensa de la pàtria» i la «necessitat de recuperar valors forts».
Aquest viratge cap a la politització ideològica de l’Església no és casual. És un retorn, volgut i planificat, a un model eclesial que el papa Francesc va intentar superar des del moment en què va nomenar bisbes com José Cobo a Madrid o va confiar en Omella per liderar la Conferència Episcopal. El seu objectiu era clar: fer una Església menys ideologitzada, més pastoral, més a prop dels desafiaments socials reals i més allunyada de la trinxera política. Volia deixar enrere la cultura del poder i abraçar la de l’acompanyament. Però ara, amb el nou pontificat encara en procés de definició, alguns sembla que volen tornar a les velles trinxeres.
És per això que el posicionament d’Argüello i García Magán no és només imprudent; és directament irresponsable. Aquests bisbes no sols han trencat el consens eclesial, sinó que han posat en joc la credibilitat moral de l’Església a Espanya, identificant-la amb una opció política concreta. I aquesta opció no és una qualsevol: és la de l’extrema dreta, la de la confrontació, la de la simplificació patriòtica, la de l’ús dels valors religiosos per legitimar projectes polítics excloents.
Aquest alineament no només és contraproduent sinó que contradiu frontalment el mandat evangèlic. L’Església no és cridada a ser un actor més del tauler polític, sinó a ser referència moral des de la distància crítica, acompanyant les persones i no el poder. Quan l’Església entra en la pugna partidista, deixa de ser font de reconciliació i esdevé font de divisió. I això és exactament el que està passant.
Tampoc es pot obviar la dimensió institucional d’aquesta crisi. Si el portaveu de la CEE parla en nom de tots els bisbes sense haver consensuat prèviament el missatge, estem davant una greu ruptura dels mecanismes interns de representació. Això trenca la confiança no només entre els mateixos membres de la Conferència Episcopal, sinó també entre els fidels i la jerarquia. I aquí arribem al que, des d’una perspectiva local, ens interpel·la més directament: què en pensa el nostre bisbe?
A molts cristians de Menorca ens agradaria saber si el nostre pastor està d’acord amb aquesta deriva. Ens agradaria saber si comparteix el posicionament d’Argüello o si, com Planellas, considera que la missió de l’Església no és intervenir en la lluita pel poder polític. Ens agradaria saber si es considera representat per una cúpula que parla com si tots estiguessin d’acord, quan és evident que no ho estan. En definitiva, ens agradaria saber si podem seguir confiant que la nostra Església local es mantindrà fidel al missatge del papa Francesc i no es deixarà arrossegar per temptacions partidistes.
Per això, des d’aquí, voldria adreçar una pregunta directa a monsenyor Villalonga: què en pensa de tot plegat? Vostè, que coneix les realitats concretes de la nostra diòcesi, que ha estat proper a les problemàtiques socials i que ha manifestat sovint el seu compromís amb una Església senzilla, pobra i per als pobres, com valora aquesta intervenció dels seus companys en la política espanyola? Creu que és compatible amb el mandat evangèlic? Creu que ajuda a fer més creïble el testimoni de la fe?