Penso que ni el «Cadillac solitario» de Loquillo; el Mercedes Benz de Jannis Joplin; el Chevrolet Corvette de Prince; el Ford Escort o el Seat Panda d’Estopa; el «Ford Fiesta blanco» d’Hombres G; el Porsche Panamera de Rosalía; el Pink Cadillac de Bruce Springsteen; el «Mercedes blanco» de Kiko Veneno; o el Simca 1000 d’Inhumanos, tenen la meitat de morbo que el famós Peugeot 407 la banda de Pedro Sánchez. Una banda que passarà als anals de la història, de la corrupció, és clar. Quanta raó tenia Albert Rivera a la frase: «El problema es que la banda no se ha puesto de acuerdo para repartirse el botín». Per això alguns cantaran més que tots els artistes junts abans citats; per això, i per salvar el cul, potser literalment.
És bastant mal de creure que en el viatge per les carreteres d’Espanya entre 2016 i 2017, i a fi de reconquistar un PSOE del qual havia estat poc subtilment convidat a sortir, i amb la «sana» companyia d’Ábalos, Cerdán i Koldo i alguna convidada més, posteriorment assentada al Consell de Ministres, fessin aquesta «Spanish Caravan» com si es tractés de la cançó dels Doors, sense que el guapo del grup s’assabentés quin tipus de personatges duia d’acompanyants. Jo no dic, ara, que sabés quin menjar courien (o havien cuit prèviament), però sí que devia conèixer les «virtuts» humanes dels seus cooperadors; la qual cosa pot voler dir només dues coses: Que tenim al capdavant del govern un inconscient, o un corrupte. No caben més opcions. Ambdós motius són suficients per afirmar que Sánchez no és una persona decent per presidir res (per mor de la ignorància –que no m’empasso donat el seu perfil psicològic que argumentà al meu article del 5 de maig «Grans líders: Personalitat o patologia?»- o la corrupció), tal com ell estampà a la cara de Rajoy.
Tot això ens porta a mirar l’alternativa. Si l’alternativa a la corrupció del PP de Rajoy fou el mateix Sánchez, ara sembla que un altre gallec vol ocupar el seu lloc en aquest «Juego de Tronos» de «quita y pon» («quítate tu pa’ ponerme yo», expressió molt cubana d’una cançó de Johnny Pacheco -avui estem musicals-). Però hi ha una diferència exorbitant respecte al relleu al capdavant de la futurible presidència del Govern. A aquest gallec també li falta, de moment, la valentia, o el morro, que li sobrà i li sobra a Sánchez (capaç, per exemple, de mentir davant tot el món amb la despesa armamentista). La mateixa valentia, el mateix morro o els mateixos «d’allons» que li falten a Feijoó per presentar una moció de censura (sols n’ha triomfat una des que estem en democràcia –la de Sánchez-), i que el retracten com un quadriculat del tacticisme que, per por de patir una derrota, prefereix ni lluitar. Deixar que tot caigui per a recollir els trossos, és covard i significa posar al partit per davant del país. Molt típic dels partits d’Estat. Ja podeu fer congressos nacionals, ja!
Però, i que me’n dieu de l’esperpèntic espectacle d’hipocresia dels socis de govern? Posar crits en el cel, no asseure’s a les butaques blaves del Congrés, no voler ni reunir-se amb els socis de govern i escridassar esquinçant-se les vestidures per no fer res més que continuar apuntalant l’estaca de la corrupció inveterada, jo crec que no els diferencia d’aquells que veuen com els seus companys cometen un delicte (atracar una joieria o un banc) i no els denuncien ni deixen de ser amics per això. Sí, hi ha un alt grau de complicitat. Fou un altre Albert, Einstein, qui digué que «el món no està en perill per les males persones sinó per aquelles que permeten la maldat». La inacció és part del problema i de la culpa. Ja vaig anticipar això a l’article «Retroalimentant-se», del 15 de juny. Com deia allà, l’esquerra no deixarà caure a un dels seus perquè n’entri un (o dos) dels altres. Queda, repeteixo, mirar què faran PNB i Junts. Els darrers, hàbils, han enviat al PP a Waterloo a parlar amb el David Copperfield dels maleters (no tindran la indignitat d’anar-hi). Però, Sr. Feijóo, potser veu ara que s’equivocà d’enemic atacant Aitor Esteban? Un altre que també en dona en cullereta a molts.
Tanco, avorreix tanta política, segurament pel cíclic de la seva corrupció. Però ja ningú creu que el «manual de resistència» aguanti fins a 2027. Si hi aguantés, hem de fer-nos-ho mirar, doncs, sens dubte, tindríem el que ens mereixem. Senyors polítics: Canvieu de corruptes de tant en tant, si us plau, ja cansen les mateixes cares, tot i que estiguin postissament maquillades amb impudícia. Veieu, antics companys de Ciutadans, com era al PSOE al que havíem de sorpassar o suplantar? On sou ara fent-vos els neoliberals? Ah, dins el PP! Bon profit en el barri ric, però no us convidaran a la seva taula, ja us ho deia, i ja són prou. I per l’esquerra: S’esdevé un altre 15-M? No prest. És més incòmode anar contra qui et dona a mamar que contra qui et lleva la teta. Però tocarà tornar-ho a fer.
«Y desde esta curva donde estoy parado me he sorprendido mirando a tu barrio». Sabino Méndez, compositor, un dels fundadors de Ciutadans, vetat més de trenta anys a TV3, i qui, com a autor, reconegué que el Cadillac solitario... era, en realitat, un 600.