No sabem fins quan pretén allargar l’agonia Pedro Sánchez. La imatge dels membres del Comitè Federal del PSOE dempeus aplaudint el líder (amb l’excepció calculada del crític García Page) recorda indefectiblement l’ovació dels diputats del PP a Pablo Casado al Congrés només unes hores després de fer-lo caure. Als partits polítics, amb la mateixa eufòria que t’aixequen, et poden enfonsar.
A la novel·la «El retrat de Dorian Gray», un pintor fascinat per la bellesa d’un jove burgès li regala un quadre que resulta estar embruixat. Darrere del rostre angelical que té captivats per igual homes i dones de l’alta societat anglesa del segle XIX s’amaga una ànima corrupta. Comet abusos i malifetes mentre manté intacte el seu atractiu: és el quadre qui mostra el seu veritable rostre, cada vegada més desfigurat, fins a convertir-se en un monstre. Amagar-lo perquè ningú no el pugui veure s’acaba convertint en la seva obsessió final.
A la vida real, encara que no vulguem, la cara reflecteix si tenim la consciència tranquil·la o vivim en un turment. Tots els presidents que puc recordar han envellit de forma accelerada, amb canes i arrugues, mentre han passat per La Moncloa. A Pedro Sánchez, però, li ha canviat també la cara. Sembla cert que ho està passant malament i, des del punt de vista personal, ha de ser una situació molt dura. Però és ell qui té la clau de l’única sortida digna a la crisi política a què ens ha abocat: convocar eleccions.
El seu discurs de dissabte davant la guàrdia pretoriana del PSOE ha tornat a ser la prova d’un lideratge gastat que tampoc té els vots per tirar endavant cap votació important al Congrés. El partit decidirà quan vol afrontar la seva inevitable renovació, si ara o més endavant, però aquest és un procés que s’ha d’afrontar sense tenir paralitzat tot un país. La crisi del PSOE, que la resolguin els seus militants.