No puc entendre com després de tants anys de mostrar l’evidència de que l’objectiu no és fer créixer l’economia en termes absoluts, sinó en valors relatius de renda per càpita de les famílies amb capacitat adquisitiva, encara hi hagi periodistes (ahir mateix), que confonguin al lector amb títols del tipus «La economía de Menorca va a rebufo de la de Balears» ja que no creix tant com la resta de les illes. I ho fa donant taxes de creixement absolutes del VAB i de l’ocupació. Què pretén qui admet aquests titulars? Desanimar la gent que s’esforça per millorar l’economia des de la productivitat més que des de l’ocupació? Anar en contra dels que volen la sostenibilitat del model productiu o de la disminució de la manera actual de créixer? Què es pretén afavorint fer més del mateix? Fins quan es vol ignorar que créixer per créixer trinxant territori i recursos naturals és suïcida? Que a la Menorca que tant meravella als nostres visitants, molts no creiem que l’interessi aquell altre camí balear.
I és que en turisme toca, ara, probablement, decréixer. Si més no, respecte de les taxes de creixement anteriors. Veurem, en tot cas, com els ‘influencers’ locals reaccionen i com la societat ho viu. I això des de la disparitat d’expectatives de valoració: conservar el rècord de visitants, any rere any, serà decréixer? Ho serà mantenir taxes de creixement inferiors a les del passat? Cal decréixer en termes absoluts, o simplement substituir el tipus de turistes segons procedència i diners a la butxaca, envers menys visitants però igual o més xifra de negoci? Totes aquestes alternatives requereixen un judici diferenciat. Pel que sabem fins al moment, nous inversors al sector turístic, dintre de la dinàmica que avui té el país, volen més creixement; amb taxes més altes que en el passat, si volen acollir demanda nova i no restar la dels altres competidors. Els vells empresaris de l’status quo crec que ja han descobert que amb el manteniment en tenen prou, i fins i tot acceptarien una taxa de creixement zero. Saben que els nous inversors entrants els posen en perill; no només per competència, amb preus incipients oferts, sinó també per una massificació que els suposa més externalitats negatives. Els empresaris més forts de la situació actual voldrien, fins i tot, substituir la demanda de visitants: menys gent que gastés més, amb un número total d’ingressos constant en termes reals, com a mínim.
En tot cas, tots els empresaris procuren el seu excedent en xifres absolutes (restant de la caixa allò que toca pagar als empleats, i vist que l’excés de demanda infla el cost), i alguns per l’excedent en xifres relatives, segons euro invertit. De fet, per als que ja han amortitzat la inversió, i ho consideren cost enfonsat, l’excedent relatiu deixa d’importar, cercant tan sols la taxa positiva, per escassa que sigui. Mentrestant, el procés de massificació el fomenta un querosè subvencionat, un transport que no sufraga el cost ambiental, i un visitant que no paga, en taxes, l’externalitat social que genera, per bé de tot aquell empresariat a la recerca de maximitzar l’excedent.
Als treballadors els importa què es porten a la butxaca (més enllà del cost de l’ocupació per l’empresa, i de qualsevol teoria del salari diferit) i el tipus de treball que es requereix. Pagaments informals, condicions d’habitatge, estrès... durant uns mesos, per sestejar la resta de l’any a l’economia informal. Mala peça al teler; sense més productivitat, l’empresari que s’apropia de l’excedent del negoci diu que no pot ‘pagar més’. Finalment, des de la productivitat o retribució per ocupat ens cal arribar a la renda per càpita. I en el model mediterrani de benestar, a la renda familiar bruta disponible; és a dir, afectada per la ràtio ocupats/passius (nens, majors i desocupats) i neta d’impostos i subvencions, tant les transferències monetàries com els serveis que el sector públic dona en espècie i que no cal pagar. La disponibilitat de renda després s’ha de reflectir en capacitat adquisitiva: habitatge, espai social, serveis públics. Tots aquests elements estan avui pressionant cada cop més les finances públiques, a falta d’un model productiu que pagui millor. En aquest context, és temps d’acabar amb les ‘erres’ de la resiliència, reformes, recuperacions... per a moure’s cap a les ‘tes’: transformar, transitar, transgredir... l’status quo.
Qualsevol d’aquests canvis, amanit per una reducció absoluta de nivell, de taxes menors tot i que positives, de taxes no incrementades respecte d’anys anteriors... generarà lectures negatives. Però si ho fem bé, tots plegats ens guanyarem, amb les transicions, un millor futur.