La Mili tenia el seu llenguatge propi, en castellà naturalment. Eres recluta fins que juraves bandera i sorties soldat. Bicho o bulto es deia al que arribava nou a la caserna i era víctima de novatades estúpides, algunes cruels, fetes pels veterans i permeses pels comandaments. Abuelo era un veterà, bisa el que estava a punt de llicenciar-se, turuta, el corneta.
Asistente o machaca era un soldat assignat a les ordres d’un oficial, coronell o general, junt a conductor de cotxe oficial o escrivent destinat a oficines, eren llocs acaparats pels enxufats. Tenien notoris avantatges com estar rebaixats de serveis, maniobres o instrucció...
El chusquero, era el soldat o caporal que es reenganxava i seguia en l’Exèrcit o els oficials i suboficials que no tenien formació acadèmica militar. Escaquearse de qualsevol feina era desaparèixer, no ser vist i no fer res. Meter un puro era rebre un arrest o anar a parar al calabós.
Hi havia centenars de soldats en les companyies d’armes, la majoria eren els quintos allistats, trets forçosament de casa seva i sortejat el seu destí. Tenien les ocupacions pròpiament militars: serveis, instrucció, maniobres, armament, marxes nocturnes o marcaven el pas...
Si de l’Exèrcit d’anys enrere sabem que no era operatiu per lluitar contra un altre exèrcit, les guerres d’avui són una font d’informació del que podem esperar el dia de demà. A Ucraïna o Palestina soldats mobilitzats i població civil desprotegida són ‘carn de canó’ sobreexposats a l’atac de l’enemic i conduïts a vegades cap a una mort probable.
Per tenir capacitat de combat, a més d’armament i una columna vertebral constituïda per professionals, els exèrcits necessitaran augmentar el volum de força amb soldats mobilitzats.
Aquests reclutats no voluntàriament, sempre seran persones especialment desprotegides davant les vicissituds d’una guerra.
Ara més que mai, hi haurà un remot i arrelat motiu per negar-se a combatre: no estar disposat a ser ‘carn de canó’.