En el capítol anterior, el conseller de la cosa va rebre amb una ovació l’arribada del nostre espia, que aquesta vegada s’havia fet passar per inversor de concessions portuàries, d’aquestes que només et permeten atracar la barca, què dic la barca, el iot, si és prou gros per fer-ne ostentació.
I tant el conseller com el seu assessor van donar totes les garanties que aquestes eren precisament les concessions que preparaven i que eren de l’opinió que, qui no pogués pagar, que fotés la barca dins la banyera de ca seva. I és que les concessions milionàries donen molts de doblers al govern i eviten que per allà enmig hi hagi barquetes d’indígenes que no fan més que nosa.
Molt atrevit, l’espia va demanar també si podria construir en sol rústic i el conseller li va haver de reconèixer que a l’Illa del Nord encara no. Però que entre la llei acabada d’aprovar al Parlament i la voluntat del president que hi té en aquella illa, que prest publicarà un nou pla territorial, anomenat PTI, el problema quedarà resolt. «Finalment, podrem rebentar l’Illa del Nord tant com les altres, i ja era hora», li va dir.
Però tot açò succeïa ja fa una setmana. Ensoldemà el conseller de la cosa va viatjar a Madrit per assistir a un festival del seu partit. Així és que el nostre espia també va fer el viatge, disfressat de periodista innocent que s’ho creu tot. Cosa que li va permetre entrevistar el conseller a la capital mundial de la disbauxa política i de les gravacions secretes que sempre apareixen quan convé.
- Quines impressions se’n du d’aquest festival, conseller? -li va demanar l’espia quan tot just havia acabat la celebració.
- Una xalada -va respondre el conseller-. Ara sí que podem dir que el país és nostro i de ningú més, com hauria d’haver estat sempre.
- Però l’altre partit seu no sembla tan content... -va continuar l’espia- Fins i tot es diria que estan maleits perquè vostès asseguren que governaran tot sols, si és que arriben a governar, que de moment no hi ha ni eleccions...
- Mem -va respondre el conseller-, la política sempre l’has de trempar amb una mica de comèdia. S’altre partit nostro ja sap que el duim al cor i que sense ells poques animalades podríem fer. I si no s’ho creu, miri com va la cosa a les Illes Tropicals. S’altre partit no governa, però ningú no ho diria...
- Precisament -va continuar l’espia-, allà les enquestes dels seus dos primers anys de govern, no és que siguin massa favorables, fins i tot m’atreviria a dir que són molt dolentes...
- Ca -va respondre el conseller eufòric-, segur que són enquestes amanyades per l’oposició. Qui pot estar en contra de que venguin com més turistes millor, de prescindir de la llengua dels indígenes a l’escola o de permetre que es construeixi per tot arreu?
- I si arribàs el cas -va continuar l’espia-, amb quins partits pactarien per poder governar el país?
- Açò sí que ho tenim clar -va respondre el conseller prement les mandíbules per donar més sensació de seguretat-. Amb cap dels partits que noltros hem declarat que són d’esquerres, nacionalistes o terroristes.
- O sigui -va continuar l’espia-, amb cap partit tret de l’altre partit seu... I quins són els líders que valora més de tots els que han participat en el festival?
- Valoram aquells quatre líders que millor ens representen i que es mereixen la confiança i l’amor dels espanyols ben nascuts -va respondre el conseller-. Sense oblidar el president dels aiguats dels 224 morts, que miri si confiam en ell que continua en el càrrec.
- Bono -va continuar l’espia-, a la foto del festival sortia aquell que quan va ser president ens va emmerdar amb la guerra de l’Iraq i que ens volia fer creure que l’atemptat de l’estació de ferrocarril era obra d’ETA. I aquell altre que quan governava li van imputar per corrupció més de 600 càrrecs, però a ell no perquè mai no s’ha sabut qui és un tal M. Racoi.
- Sí, sí -va respondre el conseller-, tots dos persones de la màxima confiança. Com es nostro president actual, més guapo que mai ara que el mostram sense ulleres i sense amics narcotraficants.
- I supòs que també aquella presidenta que se li morien els vells a les residències públiques -va continuar l’espia- perquè amb la covid no els deixava anar a l’hospital. I que li surt borradura quan sent rallar la nostra llengua indígena...
- I tant -va insistir el conseller-. Un àngel, és aquesta dona.