A Menorca, com a la majoria de la resta del territori, els governs locals han arribat a l’equador dels seus mandats. Dos anys que permeten fer balanç de la gestió política, però també entreveure els primers moviments de cara a les eleccions vinents.
Els executius insulars principals han operat amb la pressió de les minories i els pactes, factor que ha marcat el ritme dels projectes i ha provocat que els pressupostos ballessin més del previst. En aquest context, la capacitat de prendre decisions estratègiques s’ha vist limitada, i els avenços han estat, en general, modestos i fragmentats.
LES VEUS DEL CARRER. Més enllà de les declaracions institucionals, reflectides en els mitjans de comunicació, tinc per costum pensar com viu la ciutadania tot el procés, i en especial aquest tram de legislatura. Si impulséssim una enquesta, les respostes més habituals podrien apuntar als següents fets quotidians: El cost de la vida, que no ha deixat de pujar. La dificultat d’accés a l’habitatge, especialment per a la joventut i les famílies vulnerables. Una massificació turística creixent, que agita l’equilibri social i territorial. Uns salaris estancats, sense millores significatives malgrat la pressió econòmica.
El malestar latent s’ha convertit en la banda sonora de moltes converses quotidianes i, tot i així, la majoria de les persones surten, comprem, viatgen... celebren la vida.
A MIG MANDAT, LES FORMACIONS POLÍTIQUES no només miren enrere, sinó que activen l’engranatge electoral. Congressos interns, renovació de les agrupacions locals, missatges públics, recerca d’equips... escalfen motors, es nodreixen de les vitamines pròpies, i després de l’estiu tot apunta a una fase de rearmament ideològic i organitzatiu.
Els resums de gestió donen pas a les estratègies de captació, amb l’objectiu de reconstruir equips i, sobretot, connectar amb un electorat desencisat. La política institucional frisa per mostrar els assoliments, i comença la recerca exhaustiva dels líders locals. Si el proper curs no hi ha decisions valentes, el mandat es donarà per perdut, perquè el darrer any, és una campanya constant.
LA DESAFECCIÓ CREIX. La política ha perdut prestigi. Les persones demanen respostes clares, valentes i palpables. Aquest equador legislatiu és també una oportunitat per recuperar el vincle: per revisar prioritats, millorar les relacions amb la ciutadania i reconstruir la confiança.
Independentment de si pensem des de la dreta o des de l’esquerra, moltes vegades compartim la mateixa decepció: sentir-nos lluny dels qui diuen representar-nos. Però és precisament en moments així que hem de cuidar el que hem construït amb tant d'esforç. No podem deixar que l'extrema dreta destrueixi els drets, les llibertats i els espais de convivència que ens han costat tant d’assolir.
La política reclama més política, regenerar-se no és només renovar cares o discursos, sinó construir connexions reals amb la societat.
Quin és el repte? Passar de la política dels missatges a la política dels vincles. Escoltar, reconèixer, incorporar diversitat de veus, aconseguir que l’eina que gestiona les nostres necessitats ens torni a semblar útil i necessària.